L’EUROPA QUE NO M’AGRADA

Fa uns mesos, escrivia al meu bloc un article intitulat “l’Europa que ens enorgulleix”, per parlar d’aquell continent que acordava acollir de manera immediata a milers i milers de refugiats, esmenant les errades que havien fet possibles les desgràcies que tothom havíem pogut veure mitjançant imatges que ens havien avergonyit a totes i a tots i que confluïen en una que havia esdevingut una mena de símbol: la del xiquet Ailan mort a la vora de la mar, a una platja que havia de ser la de l’esperança i que s’havia convertit en la seua tomba. Un acord que, com molts dels que es prenen al si d’aquesta Europa de paper de seda, queden en un tres i no res.

Un tres i no res que, malauradament ha significat un retrocés sense precedents en el model europeu que tant va costar construir. Aquesta Europa que hem deixat en mans d’una dreta sense escrúpols i sense cor que pren decisions que ens deixen sense respiració i jo diria que sense ànima: no la reconeixem. I, evidentment, això no ho podem consentir.

Amb els acords que sembla que es volen signar a aquesta Europa que no podem reconèixer s’encenen absolutament totes les alarmes possibles: què esperem per reaccionar? Volem deixar que la dreta més reaccionària es faça amb Europa? O encara som capaços de vertebrar una alternativa? 

Perquè Europa ha de ser una altra realitat. L’Europa de la Modernitat hem de reivindicar-la com a l’única Europa possible i viable. L’altra, ja l’hem vista i ja la coneixem i l’hem patida: la de la irracionalitat, la de l’odi, la de l’enfrontament, la de l’egoisme, la de la ruptura, la del patrioterisme... Aquesta és la que ens porta a l’autodestrucció.

L’Europa de la Modernitat és la dels valors del diàleg constructiu, de la solidaritat entre els pobles, de la cooperació, de la llibertat, de la fraternitat... De la resolució dels conflictes mitjançant la raó i no de la força i sempre propiciant el marc de la legalitat internacional. Aquesta ha de ser l’Europa que defensem i l’Europa que necessitem.

Mentre, més de cent mil refugiats de diverses nacionalitats, sirians en la seua majoria, estan en situació molt precària recorrent els Balcans, jugant-se la vida en travessar en pateres la Mediterrània, patint  la fam i el fred en vies de ferrocarril a terra de no ningú... Explotats per màfies, apallissats per policies, ferits per concertines... Ajudats per voluntaris, socorreguts per organitzacions internacionals... Quina vergonya em fa aquesta Europa...

Necessitem, de manera absolutament urgent, una altra Europa. No podem tolerar que açò es torne a repetir. Si permetem aquest acord estarem propiciant una ferida mortal al model europeu. L’Estat del Benestar no pot existir sense la idea de la solidaritat, de la justícia social, de la llibertat... On queden aquests valors en l’acord que es pretén signar pel que fa als refugiats?

Hem de repensar Europa. No pot ser que l’Europa dels valors s’haja enfonsat en uns pocs anys i haja emergit una nova Europa de l’odi i de l’exclusió.  Cal reaccionar i renovar l’oferta del nostre model europeu per tal de fer-lo atractiu a les noves generacions. No es possible que el missatge de la solidaritat i de la llibertat no siga més potent i atractiu que el de l’egoisme, el de l’odi i el de la xenofòbia!

No pot ser que el missatge del pessimisme i el de la negació siga més potent que el de l’optimisme i el de la creativitat, que el de l’afecte i el de l’estima... Què estem fent malament des de l’esquerra europea? Què estem fent malament des de la intel·ligència europea? Perquè estic segur que el missatge de la Modernitat, basat en la llibertat, la igualtat i la solidaritat, té un contingut intel·ligent perquè afronta el futur amb dignitat, perquè sense dignitat no hi ha cap futur possible.

Publicat al diari Levante el 12/3/2016

CLAVEGUERA (alcantarilla)

Una claveguera és un conducte subterrani per on s’evacuen les aigües brutes  usades. A una població, la xarxa del seu conjunt s’anomena ‘clavegueram’.

Aquesta descripció inicial respon, malauradament, a una brutal analogia: la pura realitat d’uns fets que ens espanten, que ens avergonyen, que ens arrissen la pell i ens fan despertar-nos cada dia pendents de què dirà avui la ràdio… No pot ser… I ja no és només l’engany, és la quantificació concreta de l’engany, la magnitud bestial, espantosa, de l’engany… I ací és quan l’analogia amb la claveguera i amb el clavegueram es fa absolutament plàstica. Us podeu imaginar la quantitat d’hospitals, d’escoles, de centres de salut, d’ajudes socials, de beques, de llocs de treball... que s’hagueren pogut crear si aquests indecents no ens hagueren embolicat amb els casos CIEGSA, VALMOR, COOPERACIÓN, GÜRTEL... i un llarguíssim etcètera que han suposat milers de milions en sobrecostos, en salaris innecessaris i d’altres despeses inconfessables.

Això vol di que un riu de porqueria ha recorregut els nostres pobles, les nostres ciutats, les nostres comunitats i el nostre país? Que un riu de porqueria ha podrit els nostres ajuntaments, les nostres diputacions, les nostres conselleries i, fins i tot, els nostres ministeris? Que un riu de porqueria que passava per les seus del PP de diferents territoris, deixant milions d’euros per pagar les seues campanyes electorals, la reforma dels seus edificis, ‘complementava’ els salaris dels seus càrrecs electes i contribuïa a millorar les ‘condicions de vida’ dels seus afectes? Doncs, sí, intolerable. I més encara perquè l’olor arribava a quilòmetres a la redona i ho impregnava tot i tothom ho imaginava i tothom callava, malgrat que l’ambient era insuportable.

D’aquest enorme clavegueram no sabem ben bé l’extensió exacta però sembla que, de moment, hi ha dos territoris que han estat dominats durant molts anys per la més negra de les dretes, que han convertit en una mena d’autèntica claveguera: Madrid València. El que ells volien ‘vendre’ com una mena de laboratoris del neoliberalisme econòmic, de camp de proves de la privatització de la sanitat i l’educació i de les retallades de tots els serveis públics, i n’eren en realitat el paradigma de la negror i de la porqueria. Ara, en mans de gestores que resen perquè no ixquen més casos al seu si i puguen perviure més enllà dels pocs mesos necessaris fins que arribe el proper congrés refundador.

Mentre, tothom tenim en la retina, i en l’oïda també, les imatges grotesques, i les frases impúdiques, d’abraçades i de besades entre el Rajoy, la Rita, els Fabra, el Bigotes, el Rus, el Camps... Semblen imatges del passat... Ens farien riure si no fos que  han costat la ruïna d’un país, la misèria de molta gent, el patiment de milions de persones...

Tot un patrimoni produït amb el treball de la ciutadania que se n’ha anat pel forat d’una claveguera... Que uns lladres han fet anar per l’enorme forat d’una enorme claveguera que ells han fet possible al llarg de vint anys de, sembla,  malversar els diners públics, els de totes i els de tots.

Publicat al diari El Mundo el 2-3-2016

PER TU, ENRIQUE

Ens ha deixat Enrique Arandes, un “jovenet” de 95 anys, borriolenc, però castellonenc d’adopció en els seus darrers anys de vida. Entusiasta i il·lusionat sempre, mirant cap al futur amb l’esperança d’una persona jove. Impressionant…
 

Aquesta és una lliçó de generositat que hem d’aprendre tothom. I no només la gran família socialista que ara ens sentim tristos per aquesta enorme pèrdua. Viure amb il·lusió, amb ganes de millorar la nostra vida quotidiana, el nostre barri, la nostra ciutat, el nostre País... I tenir la seguretat d’aconseguir-ho perquè es té l’enorme confiança en les persones que t’envolten, perquè et sents estimat, perquè sents el seu suport i el seu alé per tirar endavant...
 

Aquesta ha esta la vivència d’Enrique Arandes i també el seu valuós llegat. Des de la seua militància a les Joventuts Socialistes, passant per la República i la Guerra Civil fins la negra repressió franquista. Després, tornar a començar amb la il·lusió de la proposta regeneracionista i transformadora del seu estimat Partit Socialista. 
 

Ara tenia una gran esperança... Li la va voler fer arribar en persona, a la plaça Major de Castelló, al nostre secretari general i candidat a la presidència del govern Pedro Sánchez a qui va tenir el plaer de saludar efusivament. Pedro va fer un somriure franc i tendre en sentir les seues paraules emocionades i contemplar els seus ulls cansats de veure tantes coses... “Ho has d’aconseguir, company!”. I Pedro li contestà: “Clar que sí, Enrique, que ho hem d’aconseguir”. I amb això estem...
 

I ara, és el moment de la veritat. Enrique ho albirava al desembre passat i nosaltres ho hem de seguir treballant minut a minut ara mateix. Em referisc al convenciment de la necessitat de l’acord, del diàleg, de garantir el canvi per a aquesta societat castigada per una dreta insaciable, que no ha tingut prou amb el suport descarat que ha donat als seus, als de sempre, sinó que s’ha dedicat a malbaratar el recursos públics i a exhaurir-los fins a límits indecents. 

Ara és més necessari que mai el canvi per retornar la dignitat a la política, perquè la ciutadania puga mirar-nos als ulls i tornar a creure que servim per a alguna cosa més que per a prémer un botó o alçar un braç en una votació a l’hemicicle.

Estic segur que Enrique pensava que els seus, els socialistes, érem l’esquerra possible, la que recuperaria l’esperit del canvi, la dignitat del canvi, els valors del canvi: el diàleg, l’acord, la humilitat, la sinceritat i la veritat. Perquè el nostre company es va fer gran sense perdre la serenitat i el somriure. I la generositat. Un altre valor de l’esquerra que mai hem de perdre. Ser generosos significa tot el contrari del que, de vegades, se sol practicar: cal intentar complaure els altres sense esperar, necessàriament, una recompensa. Enrique ens contava les seues històries i ens parlava dels valors dels socialisme. Als 95 anys!!! 95 anys d’història que ara ens deixen un buit al cor, a les mans, a la nostra mirada, als nostres braços... Però mai al nostre pensament. La seua figura singular, menuda però forta i vigorosa sempre ens acompanyarà en aquest camí difícil de la llibertat, on tantes i tantes persones, com Enrique, s´han deixat la pell i la vida... On nosaltres ara ens hem de deixar l’ànima si cal per aconseguir posar-nos d’acord per treure aquest país de la foscor i de la misèria moral on aquesta dreta l’ha instal·lat en tan poc de temps. No us sembla que en portem ja dècades?
 

Fem força, companyes i companys. Totes i tots tenim exemples com el d’Enrique. Fem-los un bon homenatge i dediquem-los un bon regal: el del govern del canvi, l’acord de la dignitat, l’acord de la llibertat, de la regeneració democràtica, de la recuperació dels drets, el gran acord de l’alegria.

Publicat a Levante de Castelló el 13-2-2016

UN ALTRE GOVERN ÉS POSSIBLE

Després de l’espantada de Rajoy, s’obre un nou horitzó, diferent i esperançador, que canvia la percepció que la societat té de la política de dalt a baix. Ja no hi ha d’obstacles clars a l’acord que es puguen interposar de manera absolutament objectiva i física. Tothom pot reclamars-se interlocutor d’una negociació oberta, sense línies roges que s’interposen a priori i que impedisquen el fluir lliure de les paraules i de les opinions. Tampoc sembla que s’interposen barreres generacionals que interferisquen en la conversa de manera indirecta. Ben al contrari: la majoria de líders són d’una generació semblant i haurien de compartir models interpretatius ben pareguts.

Aleshores, on està l’enorme problema que tothom albira?

La dificultat és una barrera invissible. És un prejudici que tothom carreguem a la motxila i amb el qual ens enfrontem amb l’adversari amb un determinisme que sembla insoslaiable.

I no ens adonem que el diàleg existeix per véncer qualselvol dificltat, que naix per aconseguir l’acord, que té al seu si la idea del pragmatisme. Qualsevol dificultat pot ésser superada amb el diàleg mitjançant l’estratègia adequada. Només cal fixar ben a les clares els objectius a aconseguir i posar negre sobre blanc els punts en comú de la situació de partida.

En el cas que ens ocupa, són molts els punts en comú entre moltes de les forces polítiques objecte del diàleg i de la negociació i són encara més els objectius a aconseguir: un govern progressista que recupere els drets perduts i que pose en el centre de l’acció política les ciutadanes i els ciutadans d’aquest País, fonamentalment aquelles i aquells que no arriben a final de mes o que ni tan sols tenen forces per encetar-lo. I la lluita contra la desigualtat és una de les polítiques que posarem en marxa i amb les quals ens posarem, segur, d’acord i que hem d’encetar de manera immediata.

És més urgent que mai. Ha hagut un govern d’una dreta que no sols hem vist com ha oblidat absolutament a la ciutadania, sinó que l’ha menyspreada, l’ha maltractada, ha malbaratat els seus recursos, ha desfet la seua vida i ha desprestigiat d’una manera quasi obscena les seus institucions. Cal l’acord de les forces de progrés. Si no ho aconseguírem... Ningú no ho entendria.

Publicat a Diari Millars el 4/02/2016

CEDIM LA PARAULA

Alguns estan  sobreactuant d’una manera impròpia i absolutament descarada. I això no és bo de cap de les maneres.

Em referisc al tema de la cessió de senadors per part del Grup Socialista del Senat a diversos grups que no arribaven al mínim de deu exigit pel reglament de la Cambra Alta. Un tema tret de polleguera pels partits que han volgut convertir aquest tema en un escàndol quan és ben fàcil d’entendre: un exercici absolutament generós i democràtic per facilitar el diàleg i la negociació en el lloc més adient per exercir-les, en el parlament. Un exercici practicar, a més, en nombroses ocasions per diferents partits en funció de les seues necessitats de cada moment. Aquesta sobreactuació podríem anomenar-la “hipocresia política”.

I han volgut mesclar dos temes ben diferents: el cas de Podemos i les seues confluències en el Congrés i el d’Esquerra i Convergència al Senat. Res a veure! Podemo

s i les seues confluències tenen veu pròpia i ningú els la nega. El que reclamen és tenir-ne quatre en comptes d’una! Tot violentant el reglament de la cambra. Ben diferent és el cas del Senat, on el que es pretén és donar veu a un grup que no pot tenir-la, mitjançant un mecanisme previst en el reglament i que no violenta de cap manera el seu funcionament.

Jo no sóc independentista, però no crec que siga el moment de callar a ningú. Ni ara ni mai. El Senat és la cambra de representació territorial i volem aprofundir en aquesta funció fonamental. Aleshores, no podem, per una qüestió absolutament formal, callar unes veus, o minimitzar-les, perquè volem aprofitar una conjuntura determinada. Em sembla impresentable, de veres...

Jo sabia la lectura que faria determinada dreta d’aquest País, però no m’imaginava d’altres reaccions. Supose que és perquè el moment és de molta dificultat i els nervis estan a flor de pell. Hem d’ asserenar-nos totes i tots i raonar. La raó no vol força i la paraula no fa mal a ningú. Aleshores, parlem-ne.

I ara, què?

Són moments polítics complicats. Per tothom. Però qui diu que la democràcia és fàcil? Qui diu que la vida és fàcil? Qui diu que viure i conviure és fàcil? És ben difícil, però és un veritable repte que hem d’agafar amb veritables ganes de fer-li front i  de guanyar-lo. Perquè la vida és això: un seguit de reptes que cal que anem enfrontant i que el fet d’anar superant-los és la prova més important d’estar vivint plenament i d’anar creixent de les dificultats, com a persones i com a societat.

Hem estat escoltant dels uns i dels altres allò que “ara és temps de diàleg”, que “calia reescriure el pacte de la Transició”, que “s’ha acabat el temps del bipartidisme”... Bo, doncs obrim els nostres caps a la diversitat i deixem que les propostes esdevinguen elements reals de discussió.

De moment, només se sent parlar de “línies roges” i no de llocs comuns. La filosofia dialògica parla de la recerca dels llocs comuns com a punt fonamental de partida i de fixar les millors condicions per propiciar la interlocució. No sembla que aquests dies s’haja intentat recórrer aquesta senda...

Som molts els que portem anys deixant-nos la pell en el somni de la construcció d’un món més just, que treballem des de l’esquerra per fer-lo possible. Lluitant contra la frustració, contra la desesperança, contra la corrupció, contra el malbaratament, contra la injustícia... Imaginant que un dia una altra política seria possible... I ara que és possible, ara que podem posar-nos d’acord, ara que hi ha la possibilitat d’unir agendes de treball, projectes, idees, programes... Ara dibuixem “línies roges” que ens separen i ens impossibiliten dibuixar els nostres somnis, els que havien de possibilitar la construcció d’aquell món millor. No m’ho vull creure. No m’ho puc creure. Hem de trencar-les!

 (Publicat a Diarimillars.es el 7/01/2016)

EL TERCER FIL, QUE ENS OFEGA…

 

Perdent el temps amb obres que fan riure, o plorar. Perquè comencen quan haurien d'estar ja finalitzades i perquè són d'una envergadura impròpia, que fa vergonya. Li diuen 'tercer carril' quan el que és realment és un tercer fil que intentarà fer compatible la via actual amb la de l'ample europeu que utilitza l'AVE, amb què compartirà plataforma. No hi haurà, per això, cap altre carril nou. Els AVE compartiran recorregut i plataforma i "competiran" amb la resta de trens que ja saturen aquest recorregut entre Castelló i València. Quan s'acaben les obres, no es resoldran tots els problemes que tenim. En quedaran alguns que ara ningú no ens explica. I no voldríem saver el perquè.

 

Raons electoralistes els han dut a accelerar les obres per tal d'intentar finalitzar-les abans de les eleccions de desembre. Ara ja han vist que no és possible i ja no els importen tant els terminis de finalització d'aquestes. Increïble, però cert. Unes obres kafkianes que suposen que per a que funcinen uns AVE de baixa velocitat, paradoxalment, hagen de suprimir-se el Alvia i un fum de trens de rodalia.

 

A aquest país, sovint, per solucionar un problema, s'empitjoren molts altres. Ja n'estem acostumats a això, malauradament! Sobretot quan els interessos particulars i electorals es posen per damunt dels de la ciutadania i, com queda demostrat en aquest argumentari, no hi ha cap raó que aconselle la implantació del tercer fil amb 'precipitació i nocturnitat' i sense una planificació alternativa per tal de donar servei als milers de viatgeres i viatgers que ara s'hi veuen afectats i s'hi veuran afectades i afectats durant molts mesos.

 

De moment, ADIF i Foment no ens donen tota la informació. Hem fet moltes preguntes i hem sol·licitat informes detallats sobre aquesta problemàtica complexa. Estem a l'espera. Les ciutadanes i ciutadans de Castelló també.