MÉS EDUCACIÓ
Pep Grau*
Som molts els que pensem que l'educació és una eina potent de transformació
de la societat, a més d'un dret inalienable de les persones, garantia d'accés,
des d'un plànol d'igualtat, a la cultura, a l'educació, a la promoció personal
i laboral i a tot allò que ens puga fer créixer com a individus exercint la
nostra llibertat.
Per això ens alegra tantíssim que la ciutadania estiga contenta amb la nova
gestió educativa al País Valencià. El nou conseller Marçà i el nou secretari
autonòmic, Soler, estan demostrant que el diàleg i l'acord són possibles al si
de la comunitat educativa. Que l'autoritarisme i la imposició poden ser cosa
del passat i restar definitivament en l'oblit. Que una altra política educativa
és possible, malgrat les hipoteques rebudes i els calaixos plens de factures.
I s'han pres ja mesures importants. Començàrem amb la modificació de la
data d'inici de curs, acordant-ne una de molt més racional i acceptada per
tothom. Hem continuat per la gratuïtat dels llibres de text, que en un context
de dificultats econòmiques ningú no dubta de l'encert de la mesura. Gratuïtat
universal, amb l'acord i el compromís necessari d'altres institucions com les
diputacions i els ajuntaments. I finalment, una altra mesura importantíssima ha
estat, sense dubte, l'escolarització progressiva de les xiquetes i els xiquets
de 2 anys en centres escolars públics, començant, preferentment, per aquelles
escoles que han perdut unitats d'infantil com a conseqüència de les retallades
aplicades per l'anterior govern de la dreta per tal de compensar la davallada
de la matrícula en cursos anteriors. Aquesta mesura, a més, contribuirà a
potenciar l'èxit escolar i a fer més compatibles la vida familiar i la vida
laboral.
Això és treballar per l'escola pública.
Ja els sap greu a les senyores Català i Bonig. Aquesta última no deixa de
dir de tot en contra del nostre conseller. No pel que fa o pel que diu en
relació a la nostra educació... Sinó pel que creu que pensa o pot pensar en
relació a no se sap ben bé quins temes. Vaja! Quin problema per al futur de la
nostra educació!
A mi em precupa més el seguidisme que ha fet l’anterior l'administració
valenciana del senyor Wert i, en general, el paper de "conejillo de
Indias" que hem jugat ací en el conjunt de les polítiques socials.
L'educació ha estat la punta de llança: concert dels ensenyaments
postobligatoris, cessió de sol públic per a construcció de centres privats,
concerts generalitzats, fins i tot amb segregació de génere...
I la manca de diàleg ha estat la pauta. Diàleg, per a què? El ministre
Gabilondo havia tancat pràcticament al 90% un pacte educatiu global que el PP
va trencar en el darrer moment perquè les seues enquestes li deien que anava a
guanyar per majoria absoluta. Per a què necessitava un pacte educatiu si podia
aplicar el programa FAES? Aquesta és la voluntat de diàleg de la dreta d'aquest
país.
I l'educació és per definició saber parlar, saber dialogar, respectar-se,
escoltar l'altra persona... Negociar, compartir opinions, ser capaços de
renunciar a una part dels nostres interessos per tal d'integrar-ne uns altres
de més diversos.
Això és el que no han sabut fer ni Font de Mora ni Catalá ni Wert. A Font
de Mora li han donat un lloc a la mesa de les Corts. A Wert una Ambaixada a París.
País...
Per cert, vaig tenir el dubtós privilegi de conèixer i d'escoltar Méndez de
Vigo en la compareixença en la comissió d'educació del Congrés. Em va donar
molt mala impressió. Tampoc em va semblar una persona "educada". Em
va dona la idea d'una persona altiva, prepotent, sobrada, de tornada de tot...
D'Europa sabia més que ningú; de la universitat, qui li havia d'ensenyar res?
Sabia muntar a cavall i jugar a tenis... esportista, dels que més! Que de
paralitzar la LOMQE "nada de nada" Que de ministre breu, res de res!
Que ell anava a continuar després de les eleccions! I així, tot... Home, una
miqueta d'humilitat, que tots no som de bona família!
