Sobre Grècia
Mai he sentit major vergonya aliena. Cap aportació nova que no coneguérem ja per la
premsa. Cap valoració que no fos absolutament previsible... I aquesta persona
és la que ens representa en els fòrums internacionals? Aquesta persona és la
que dirigeix aquest país? Aquest és el president del govern d’Espanya?
Ha hagut moments que m’he sentit incòmode a l’escó i he pensat que tenim
molt mala sort de tenir al davant aquesta dreta que no para de fer aplaudiments
a discursos tant buits de contingut, insolidaris, menyspreadors, prepotents, aliens
a la realitat social i política d’aquest país i del conjunt d’Europa... I
damunt pensant que tenen el monopoli de la veritat i la clau de l’èxit econòmic
i polític.
I en diuen populisme... Ells són populisme.
I Grècia esdevé el fantasma d’on provenen tots el mals: el monstre al qual
cal castigar per tal que aprenga a comportar-se i a no eixir-se’n del camí
marcat. No s’enrecorden que qui va encetar el camí de la mentida i del frau no
va ser Syriza sinó els seus correligionaris de Nova Democràcia. I per castigar
Syriza i previndre l’arribada del ‘dimoni’ populista no els tremola la mà
encara que amb el càstig vinguen les mesures més dures i el sofriment i el
patiment del conjunt del poble grec.
Així aprendran.
Pedro Sánchez ha estat la imatge oposada, la de la sensibilitat, la de la
modernitat, la del discurs coherent, la de la crítica constructiva, la de de la
visó realista.
Un discurs dur front a una realitat dura: posar en evidència la figura d’un
líder que ha jugat a ser un ‘convidat de pedra’ en una situació veritablement
crítica per a Grècia i per a Europa, que ha aprofitat aquesta difícil situació
per a treure pit del patiment alié.
Lamentable.
