CEDIM LA PARAULA

Alguns estan  sobreactuant d’una manera impròpia i absolutament descarada. I això no és bo de cap de les maneres.

Em referisc al tema de la cessió de senadors per part del Grup Socialista del Senat a diversos grups que no arribaven al mínim de deu exigit pel reglament de la Cambra Alta. Un tema tret de polleguera pels partits que han volgut convertir aquest tema en un escàndol quan és ben fàcil d’entendre: un exercici absolutament generós i democràtic per facilitar el diàleg i la negociació en el lloc més adient per exercir-les, en el parlament. Un exercici practicar, a més, en nombroses ocasions per diferents partits en funció de les seues necessitats de cada moment. Aquesta sobreactuació podríem anomenar-la “hipocresia política”.

I han volgut mesclar dos temes ben diferents: el cas de Podemos i les seues confluències en el Congrés i el d’Esquerra i Convergència al Senat. Res a veure! Podemo

s i les seues confluències tenen veu pròpia i ningú els la nega. El que reclamen és tenir-ne quatre en comptes d’una! Tot violentant el reglament de la cambra. Ben diferent és el cas del Senat, on el que es pretén és donar veu a un grup que no pot tenir-la, mitjançant un mecanisme previst en el reglament i que no violenta de cap manera el seu funcionament.

Jo no sóc independentista, però no crec que siga el moment de callar a ningú. Ni ara ni mai. El Senat és la cambra de representació territorial i volem aprofundir en aquesta funció fonamental. Aleshores, no podem, per una qüestió absolutament formal, callar unes veus, o minimitzar-les, perquè volem aprofitar una conjuntura determinada. Em sembla impresentable, de veres...

Jo sabia la lectura que faria determinada dreta d’aquest País, però no m’imaginava d’altres reaccions. Supose que és perquè el moment és de molta dificultat i els nervis estan a flor de pell. Hem d’ asserenar-nos totes i tots i raonar. La raó no vol força i la paraula no fa mal a ningú. Aleshores, parlem-ne.

I ara, què?

Són moments polítics complicats. Per tothom. Però qui diu que la democràcia és fàcil? Qui diu que la vida és fàcil? Qui diu que viure i conviure és fàcil? És ben difícil, però és un veritable repte que hem d’agafar amb veritables ganes de fer-li front i  de guanyar-lo. Perquè la vida és això: un seguit de reptes que cal que anem enfrontant i que el fet d’anar superant-los és la prova més important d’estar vivint plenament i d’anar creixent de les dificultats, com a persones i com a societat.

Hem estat escoltant dels uns i dels altres allò que “ara és temps de diàleg”, que “calia reescriure el pacte de la Transició”, que “s’ha acabat el temps del bipartidisme”... Bo, doncs obrim els nostres caps a la diversitat i deixem que les propostes esdevinguen elements reals de discussió.

De moment, només se sent parlar de “línies roges” i no de llocs comuns. La filosofia dialògica parla de la recerca dels llocs comuns com a punt fonamental de partida i de fixar les millors condicions per propiciar la interlocució. No sembla que aquests dies s’haja intentat recórrer aquesta senda...

Som molts els que portem anys deixant-nos la pell en el somni de la construcció d’un món més just, que treballem des de l’esquerra per fer-lo possible. Lluitant contra la frustració, contra la desesperança, contra la corrupció, contra el malbaratament, contra la injustícia... Imaginant que un dia una altra política seria possible... I ara que és possible, ara que podem posar-nos d’acord, ara que hi ha la possibilitat d’unir agendes de treball, projectes, idees, programes... Ara dibuixem “línies roges” que ens separen i ens impossibiliten dibuixar els nostres somnis, els que havien de possibilitar la construcció d’aquell món millor. No m’ho vull creure. No m’ho puc creure. Hem de trencar-les!

 (Publicat a Diarimillars.es el 7/01/2016)