DILEMA

Fa temps, vaig escriure un article que s’intitulava “claveguera” i que venia a descriure una situació ben semblant a la què estem vivint aquestes setmanes i mesos: ens llevem tots els matins amb una notícia judicial relacionada amb la corrupció del gran partit de la dreta. És com si un gran clavegueram d’aigües brutes recorregués les seus més representatives: Gènova, plaça d’Amèrica, González Adalid, Palau Reial... I el què és molt més preocupant, les seus de les institucions on governen o on han governat recentment.

Sovint afirmem que ens resulta incomprensible que la ciutadania, almenys en un percentatge significatiu, atorgue la seua confiança a aquells que, com queda demostrat, practiquen sistemàticament la corrupció, siga per omplir-se les seues butxaques, siga per finançar les campanyes electorals, siga per construir les seus dels seu partit, siga per omplir els sobres per completar el sous dels seus diputats, dels seus dirigents polítics o orgànics, o per pagar acomiadaments ‘en diferit’.

No entenem que davant d’aquesta obvietat, que el principal partit de la dreta d’aquest país és corrupte i practica la corrupció més escandalosa i indissimulada, el vot es mantinga més o menys estable per a aquesta formació política i el que anomenem ‘sostre electoral’ els siga permetent governar en  l’Estat, en governs autònoms, en moltes diputacions i en nombrosos ajuntaments.

Hi ha diverses explicacions a un fenomen ben difícil d’entendre a primera vista. Algunes venen del camp de la sociologia i d’altres caldria busca-les en les de l’ètica. Perquè, per una banda, cal plantejar quines alternatives hi ha en el camp de la dreta que puguen satisfer les expectatives del votant que se situa ‘a la dreta del PP’ i que podria homologar-se amb els moviments ultra que abunden a Europa. És evident que ací estan a ‘la gran casa de la dreta’. També, cal arreplegar a tots aquells votants descontents amb el suport als serveis públics i en contra de les retallades que es fa des de l’esquerra en general i des del PSOE en particular, amb claredat i sense dubtes. Sanitat pública, escola pública, denúncia de molts dels concerts de la concertada... L’aparició de Ciudadanos pot ser ací una alternativa, que alguns votants ja l’han contemplada en recents convocatòries.

Finalment, hi ha una explicació a cavall entre la sociologia i la moral que és la manca de compromís ciutadà amb allò públic, amb la responsabilitat de contribució al què és de tothom, que fa que sovint justifiquem el frau i la picaresca i, per analogia, vegem certs comportaments com a característics de la societat on vivim. A més, la corrupció afecta, encara que de manera molt menys general, a altres forces polítiques, la qual cosa fa que sentim sovint la frase ‘tots són iguals’ que, de fet, disculpa al PP.

Però, a la fi, hi ha el fet de trobar-nos davant de del fet de decidir, d’emetre el nostre vot o de prendre determinades decisions. A la fi, ens situem davant del mirall que ens torna la nostra pròpia imatge: la del compromís ètic de regenerar aquest país i aquesta societat o de continuar amb la complicitat, directa  indirecta, de mantenir un règim basat en la corrupció.

Les properes eleccions primàries en el PSOE també ens plantegen aquest dilema.

Millars 16,5,2017

 PER QUÈ PEDRO SÁNCHEZ

El dia 21 d’octubre hi eleccions primàries al PSOE i les opcions fonamentals són Susana Díaz i Pedro Sánchez. No es juga només el lideratge al si del Partit Socialista sinó el futur de l’esquerra a Espanya, amb tot el que això comporta. El tema mereix la reflexió a fons de les diferents alternatives en joc.

 Es tracta de decidir-nos per la continuïtat o per la renovació a fons, per un partit dirigit i dominat per uns pocs o per un partit democràtic i amb la participació activa de la seua militància. I tot això amb la mirada atenta de milions de votants que esperen el resultat per decidir-se per abandonar-nos o per continuar donant-nos els seu suport.

I no és només això, que ja és un tret importantíssim, hi ha moltes més raons. Hi ha un aspecte fonamental que és el mode de funcionament intern del partit, allò anomenat “orgànic, que té a veure amb allò de la “vella política” i que ha desencantat de manera molt i molt important a bona part de la ciutadania. Els fets que tingueren lloc el dia 1 d’octubre  de 2016 i que van concloure amb el colp de mà contra Pedro Sánchez en el Comitè Federal del PSOE és un exemple d’aquesta manera d’actuar. Les adhesions inquebrantables entre barons i líders històrics per donar suport explícit o implícit a determinat candidat o candidata entraria també en el mateix argumentari.

Diu Vallespín que “la razón más importante por la que los ciudadanos muestran ese desencanto tiene que ver con el sistema de partidos y con sus tripas orgánicas”. I afegeix “piensan, pensamos, que los políticos ofrecen más lealtad a sus estructuras de partido que a la propia sociedad de la que traen razón de ser, la que los elige, a la que representan, y a la que defraudan”. I ens ofereix la solució: “los ciudadanos quieren mejor política y quieren mejores políticos, piden participar y los politólogos recomiendan, además, hacerlo participando en instancias de deliberación”.

El vell i el Nou PSOE. El vell, amb aquestes actuacions que ens allunyen de la ciutadania i de la militància, que no enten absolutament res del perquè d’aquestes decisions, en les quals no ha tingut cap mena de protagonisme. Si es parla de participar en primàries, en els processos d’elaboració de les propostes programàtiques, en les campanyes electorals... No es participa en la decisió de destitució del líder del partit? No es participa en una decisió històrica com és donar el govern a la dreta corrupta? El Nou PSOE és vol apropar a la ciutadania amb mesures de democratització, transparència, participació en les decisions i en l’elecció de qui les ha de posar en marxa. Radicalitat democràtica.

Pedro Sánchez abandera un Nou PSOE, encapçala un moviment, el de les plataformes, que ha esdevingut una autèntica revolució al si de les agrupacions socialistes de tota Espanya. Mai el partit ha estat més viu gràcies a les Plataformes, que han posat en pràctica allò de construir un partit de la militància, radicalment democràtic on no caben militants de primera amb més privilegis que la resta. Aquest Nou PSOE té la vocació de liderar l’esquerra mitjançant el diàleg i la negociació.

I no hem parlat del model territorial. La candidata, i els barons que li donen suport, tenen una visió antiga i caduca d’Espanya que mai solucionarà els problemes de cohesió i de vertebració que tenim. És important abordar aquesta qüestió amb intel·ligència i sense prejudicis, sense les tradicionals línies roges. Si volem avançar en la solució d’aquest tema, haurem de canviar el discurs de sempre i aportar  una visió constructiva.

Aquestes són tres de les raons fonamentals per apostar per Pedro Sánchez: la democratització i renovació per construir un nou PSOE; la vocació per liderar l’esquerra, des del diàleg i la negociació i treballar a fons per solucionar el problema territorial sense prejudicis, amb rigor i decisió.

Finalment, Pedro Sánchez ha esdevingut un símbol per a molts i moltes de nosaltres, un referent imprescindible per a recuperar la dignitat perduda: cal vèncer per reparar la injustícia, per deixar les coses al seu lloc, per poder alçar la cara i tornar a mirar als ulls a la gent...

L’altre dia, a un acte a Borriana, deia que Pedro ens ha guanyat el cor. I és així. A més de tots els arguments, que hi ha moltíssims, està l’afecte i l’estima per una persona que ha sabut mantenir la seua dignitat front als poderosos de dins i de fora. I ara ens demana el vot amb un somriure!!

Levante, 13,5,2017