CRISI

No descobrisc res a ningú si dic que el PSOE està vivint una profunda crisi. I quan es produeix un fenomen d’aquesta envergadura no és per una única causa, ni es tracta d’un problema conjuntural, obeeix a raons molt més complexes, agreujades, això sí, pel “colp de mà” d’alguns barons contra Pedro Sánchez.

Som molts els què lamentem el què està passant al PSOE perquè estem convençuts que es tracta d’un moviment involucionista que intenta no perdre el control de l’organització i que pretén que res no canvie al seu si. Perquè amb Pedro Sánchez s’havia iniciat un procés de renovació que es trobava amb l’obstacle de les inèrcies orgàniques i amb l’oposició dels esmentats ‘barons’ territorials que, com hem vist, han actuat com sempre ho havien fet als seus territoris: com autèntics cacics.

Som molts els que pensem que aquest partit no reprendrà l’impuls necessari si no escomet les reformes que el tornen a vincular amb la militància i, sobretot, a la ciutadania. I això no pot passar si hi continuen al capdavant aquests elements reaccionaris.  Cal una forta trontollada per dibuixar una realitat ben diferent i que tinga com a eixos fonamentals la transparència, la participació, la discussió i la llibertat d’expressió i d’acció. És a dir, la democràcia radical...

Sembla impossible, això? És molt i molt difícil. Però el que hi ha ara en joc és el futur d’un partit centenari que ha estat el protagonista de les grans conquestes socials i econòmiques que s’han produït a Espanya en els darrers quaranta anys. Ara hi ha un repte al davant: aconseguir que qui ha propiciat el colp de mà i l’assumpció del poder per part d’una gestora il·legal siga derrotat en els propers congressos i aquest partit puga reinventar-se amb una direcció legítima, renovada i amb el suport majoritari de la militància.

El PSOE està vivint avui una autèntica revolució. Les plataformes democràtiques que han sorgit arreu dels territoris tenen una força impressionant: la força de la convicció democràtica, la força de la raó, la força de la necessitat de donar resposta a una ciutadania perplexa... La força del suport de milers i milers de militants indignades i indignats per una manera de fer ignominiosa. Però de les crisis i de les revolucions sorgeixen els autèntics canvis: els canvis radicals capaços de produir efectes que transcendeixen el present i es projecten cap al futur. I això és el que pot passar els propers mesos.

La gestora pretén que la militància ens oblidem del que ha passat. Pensen que el temps ho cura tot. I no saben que pertanyem a una organització d’esquerres que fonamenta la seua raó de ser en la seua història i en els seus valors. I això se’n diu MEMÒRIA. No oblidem amb facilitat perquè ens estimem el nostre patrimoni: un patrimoni col·lectiu que té un valor incalculable, fonamentat en l’idealisme de tantes companyes i de tants companys que ho donaren tot per guanyar la llibertat. Per això no ens podem oblidar del que han fet aquests individus, del que està fent la gestora i del que pretenen fer. Però cada dia que passa, en comptes de calmar-nos, creix imparable aquest moviment de les plataformes democràtiques perquè no ens cal cap referent per posar-nos en marxa: no ens cal més que recordar el què som i imaginar el què volem ser.

Això es diu idealisme. Sí. No volem posar pedaços a un partit que ha perdut el nord, que ha destituït de mala manera al seu legítim secretari general i que ha enganyat al seu electorat recolzant a un partit de la dreta corrupta. Necessitem reprendre de cap nou la direcció certa, autònoma i de canvi social que representem.

Hem de fer la revolució al PSOE. I podem fer-la.

Publicat al Diari Millars el 16-12-2016

REFUNDACIÓ

Alguns “vells” militants socialistes portem ja alguns anys donant la cara per la nostra organització, en temps difícils i en altres que no ho han sigut tant... Fàcils, malauradament, jo no els he viscuts...

Però ara estem donant la cara per decisions que no compartim i de les quals no hem participat en absolut. Escrivia l’altre dia una frase que descriu aquest estat de perplexitat: “no em reconec en les decisions que ha pres i que pren la gestora del PSOE, perquè a mi no em representa gaire”. I em reafirme cada dia. Aquest partit ha estat “segrestat” per determinades persones que no responen als interessos del conjunt de la militància, que se sent, com jo, profundament decebuda i trepitjada. I no només la militància: també els milions de ciutadanes i de ciutadans que han vist com el seu vot era utilitzat per mantenir en el poder a un govern que ha consentit la corrupció, ha protagonitzat les retallades més miserables i ha significat una regressió clara i flagrant dels drets i de les llibertats.

L’esquerra ha representat sempre l’ètica del diàleg i de la justícia front al predomini de la força o el maquiavel·lisme, aliens als nostres usos. Però ara... Tot el procés de destitució del secretari general ha estat un exemple de “colp de mà” amb premeditació i “alevosía”. I la nova entitat que naix d’aquesta desfeta, l’autoanomenada “gestora”, lluny d’afavorir la tornada a la legalitat mitjançant els processos previstos, com són la convocatòria de primàries i del congrés, es dedica a marejar la perdiu per retardar al màxim el traspàs de poders. Impensable!

Però aquest partit centenari està conformat per una militància madura, forjada en el treball i en el compromís, que no deixarà que es consume aquesta barbaritat. És per això que han crescut per tot arreu moviments i plataformes per aconseguir que el PSOE torne a ser una veritable alternativa democràtica, capaç d’encapçalar una resposta progressista als governs de la dreta que tant de dolor han causat a la ciutadania espanyola. Això era el que pretenia el nostre secretari general Pedro Sánchez. I nosaltres seguirem endavant amb aquest somni.

Perquè hem de recuperar el nostre PSOE, el de la militància, i hem de demostrar al conjunt de la ciutadania que tanquem definitivament aquest negre parèntesi i que som les i els militants de base qui reprenem amb força el control del partit i ens comprometem amb rigor i serietat amb les fórmules que faran possible un futur d’esperança per a aquest país que tant estimem. És per això que posarem en marxa les mesures necessàries per garantir que el què ha passat no pot tornar a ocórrer. Mai més. Som una organització democràtica al si d’un país democràtic. I hem de ser exemple i bandera de pràctica democràtica. Mai més.

El nostre full de ruta, el de les plataformes de militants de base passa per recuperar una direcció democràtica de manera immediata, mitjançant els processos contemplats en els nostres estatuts: les Primàries per a l’elecció directa d’un secretari general i  el congrés extraordinari per tal d’elegir una nova Comissió Executiva Federal i un nou Comité Federal. Passa també per iniciar un debat democràtic sobre la política d’aliances del partit, en les agrupacions i les federacions, i obert al conjunt de la ciutadania. Aquest debat podria derivar, si és el cas, en una moció de censura que pose final al govern de la dreta i possibilitar, així, un govern de progrés alternatiu.

Finalment, aquest procés no pot acabar sense obrir, indefectiblement, un procés d’exigència de responsabilitats a qui ha propiciat aquesta desfeta de conseqüències desastroses. Mai més.

Publicat a Diari Millars el 16-11-2016

QUALITAT DEMOCRÀTICA

La desafecció de la ciutadania cap a la política és un fet incontestable, encara que la profunditat d’aquest fenomen estiga en funció del moment concret que visquem, de la proximitat de confrontacions electorals o de la transcendència d’aquestes. Però és evident que cada dia que passa hi ha una major distància entre la representació política i els interessos reals de la gent. I això té molt a veure amb el títol d’aquesta reflexió: amb la qualitat democràtica de les organitzacions polítiques i de les relacions que s’hi estableixen entre les seues direccions, els seus membres i les ciutadanes i ciutadans a qui representen.

La participació en el dia a dia de les organitzacions polítiques és una condició fonamental per garantir un nivell òptim de responsabilització en les decisions que puguen assolir els seus òrgans directius. Les i els participants han d’actuar de mitjans de connexió amb les persones representades i s’han de crear vies dinàmiques de consulta, participació i decisió que impliquen acció i corresponsabilització. Aquesta és la via.

Els membres de les organitzacions polítiques, en general, parlem de votants i no de ciutadans. És per això que l’únic “contracte” que intentem “negociar” és el programa electoral. I aquest compromís el renovem cada quatre anys. Les campanyes electorals desdibuixen enormement la negociació perquè es produeixen en moments de confrontació i de tensió que impedeixen una anàlisi assossegada i tranquil·la de les propostes. Ningú no llegeix els programes electorals. Les raons de votar o no  una determinada opció política sovint no té a veure, malauradament, amb les seues propostes programàtiques.

L’alternativa és la participació, la consulta permanent, la interacció continua per tal de decidir en cadascun dels processos: els programes, les accions, les estratègies i les persones que han d’estar al capdavant per defensar-les en les institucions.

Al PSOE, al meu partit polític, hem viscut aquests dies les conseqüències d’una crisi que fa temps que existia i que ara ha emergit de manera evident. Un partit centenari que havia fet esforços clars per generar espais de discussió, mecanismes democràtics per elegir els representants orgànics... Però arrossegava encara inèrcies que han conduït a aquesta desfeta actual: la destitució “de facto” per mecanismes poc democràtics d’un secretari general elegit democràticament per la militància en un procés de primàries. Actituds com aquestes aprofundeixen en la desafecció de la militància i de la ciutadania.

Ara cal rectificar. I exigir responsabilitats. Demostrar a tothom que el Partit Socialista són les seues  i els seus militants i que hi ha capacitat de resposta a aquesta enorme errada. Reprendre la paraula amb decisió i energia renovada. I el resultat serà gratificant perquè significarà que apostem per una militància activa i participativa, que creiem de veres en una ciutadania activa i participativa i que els hi oferim un nou contracte: la demostració clara de que som capaços de corregir les nostres errades i d’obrir nous camins de participació democràtica i de transitar-los de manera efectiva. 

Publicat a Diari Millars el 15 d'octubre de 2016

MIREM A EUROPA

On mirem, arreu d’Europa, hi ha el problema. Però sembla que no el volem veure, que preferim mirar cap a un altre costat com si la ‘cosa’ no anés amb nosaltres...

Parle de l’auge de l’extrema dreta, de les organitzacions neofeixistes o neonazis que estan sorgint arreu del continent i que no reben la resposta contundent que en caldria. I mira que a aquesta vella Europa n’hem viscut d’experiències alliçonadores que haurien de recordar-nos de què va aquest discurs de l’odi al diferent, a l’estranger, al que no pensa com la majoria... I, sobretot, com pot acabar tota aquesta irracionalitat! Ho visquérem als anys 30 i 40 al cor del continent i ho hem viscut al sud, a Iugoslàvia molt més recentment. I ho vivim ara amb gestos i actituds que ens tornen a recordar que l’odi i la intolerància estan molt endins de nosaltres mateixos

.

Aquest mes d’agost he estat de vacances a Varsòvia i a Cracòvia. Per cert, dues ciutats meravelloses que m’han sorprès per la seua ordenació, la seua confortabilitat, l’abundància i qualitat de les seues zones verdes i la seua oferta cultural... Però, sobretot, perquè guarden la memòria de l’opressió, de la dominació i de l’extermini dut a terme pels nazis contra totes les minories polítiques, culturals i ètniques; contra totes les opcions que no foren les representades pel poder. Museus, exposicions temporals i permanents, recorreguts urbans, monuments... I els elements més impressionants i definitoris d’aquella terrible realitat viscuda a Europa: els camps d’extermini, avui convertits en veritables museus de la memòria.

Jo vaig estar fa molts anys, al 1991, a Mathausen i em vaig quedar molt impressionat. Ara he visitat Auschwitz i encara em pregunte com és possible mantenir la fe en l’ésser humà després d’un recorregut d’aquestes característiques... La jove espanyola que ens va fer de guia pel camp va finalitzar amb aquestes paraules: “I qui oblida la història està condemnat a repetir-la”.

Ara, quan mirem el que passa arreu d’Europa, quan analitzem alguns dels discursos que van fent-se més forts cada dia, sembla que hagem perdut la memòria. A Àustria, la FPO, es fa forta amb un discurs basat, exclusivament en els trets identitaris, les tradicions i els greuges comparatius... A Holanda, el PVV de Geert Wilders, explota un discurs islamòfob i presenta la immigració magribina com el gran problema d’Europa. A Bèlgica i a França, el atemptats han agreujat la crisi dels “vells” partits tradicionals i enlairat les forces patriòtiques fins a nivells mai vistos.

Amb un llenguatge senzill, un missatge intel·ligible i clar, que arriba preferentment a l’estómac més que al cap, explota els instints més primaris de l’ésser humà, el pitjor que tenim les persones. Com dic, si no posem en el primer plànol les conseqüències d’aquesta terrible actitud, si no recordem del que podem ser capaços amb la nostra irracionalitat... Quin món estem construint?

És fonamental que posem a l’altre costat de la balança tot el que som capaços de fer en positiu: l’Europa solidària, la dels avanços socials, la de a intel·ligència i la cultura... La de la integració, la de la multiculturalitat, l’Europa plurilingüe, la que és capaç d’alçar-se des de les cendres i edificar un nou futur de prosperitat... I de dignitat...

I explicar tot això amb un llenguatge clar i senzill, però suficientment complex com per arreplegar els valors de la modernitat i la memòria del que ha passar en aquest sòl ple de sang i de cendra...

I decisió. Decisió per combatre amb totes les eines de la raó, de la paraula i de la política a la dreta antidemocràtica que intenta eradicar els valors que fonamenten l’esperit europeu i que possibiliten el nostre futur com a comunitat de pobles lliures. El combat no és ni serà una tasca fàcil, però ha de ser un treball ferm i valent entre totes les forces democràtiques que compartim els valors de la llibertat i de la solidaritat.

No oblidem la història!!                                                             

  

 Publicat a Diari Millars el 15 de setembre de 2016

BARBÀRIE

No era aquest l’article que anava a escriure avui. Mai havia pensat que l’escriuria. Havia preparat un sobre les negociacions i les opcions de formar govern... I ara, cal parlar de terrorisme a Europa: aquesta matinada s’ha produït la massacre a Nice i en portem ja vuitanta-quatre persones mortes i tot apunta que el nombre pot augmentar sensiblement. La nostra solidaritat amb Nice...

La irracionalitat s’ha volgut imposar de nou de l’única manera que ho sap fer: per la força, mitjançant la violència i la visceralitat de les seues accions brutals, que esdevenen actes de propaganda pornogràfica per a les seues mentalitats pertorbades.

La resposta europea ha de ser “més europa” i “més Unió Europea”, però amb una idea clara i decidida, amb un missatge potent i creïble. Cal refundar Europa des de les basses programàtiques dels principis de la modernitat i del model europeu de l’Estat del Benestar i buscar els millors mitjans per assolir-los. Cal un nou pacte ciutadà per Europa amb el qual ens impliquem el conjunt de ciutadanes i de ciutadans europeus. Cal una gran iniciativa per Europa.

I, amb aquest horitzó, la resposta ha de ser immediata: un crit esgarrador i solidari en favor de les ciutadanes i els ciutadans de França i en contra de la irracionalitat. Una crida per la unió de la ciutadania en favor del que representa l’Europa dels valors i en contra de la intolerància, dels fonamentalismes de tot tipus, capaços de cometre actes com aquest, de portar-nos a la barbàrie més absurda i violenta.

Açò no cap a l’Europa que volem els i les demòcrates, les i els que som capaços d’arribar a acords, a posar al damunt de la taula solucions als problemes d’una Europa diversa i complexa, però que creiem possible compartir entre totes i entre tots. Perquè en la diversitat està la major riquesa i en la complexitat el major repte per guanyar el futur.

Ara és l’hora de la solidaritat, de plorar al costat de les víctimes i de les famílies, però també de reflexionar. Cada crisi ens obliga a repensar el futur i a orientar-nos. Cal que des de l’esquerra, des de la socialdemocràcia, impulsem un nou pacte per una nova Europa que ens provoque  sentiments d’adhesió i de solidaritat i que no ens impulse a fugir, com als britànics. Nosaltres estarem ací, a Europa, aportant solucions als grans problemes, com ara aquest del terrorisme fonamentalista, que hem sofert de manera directa i terrible en les nostres carns, i no defugirem cap compromís i cap tasca a fer. Però necessitem major implicació de totes i de tots, major nivell d’integració... Més Europa. I les ciutadanes i els ciutadans també necessiten saber-se part d’aquest compromís. 

Publicat al Diari Millars el 18 de juliol de 2016 

FINAL DE VIATGE

Quasi quatre mesos han passat ja des d’aquella nit del 20 de desembre que anunciava un període complicat de diàleg i de negociació per tal de conformar un nou govern per a Espanya. No hem estat capaços. No hem estat a l’altura de les circumstàncies.  Han primat més els prejudicis i els interessos partidistes i personals que les necessitats urgents de la ciutadania i del conjunt del país. I el que dic és ben greu.

Ara, les responsabilitats no han de repartir-se entre tothom per igual. Hi ha actors que les tenen en major i en menor grau, en funció que hagen treballat amb major  o amb menor èmfasi en la consecució d’un acord per a una legislatura viable i efectiva.

I ací comença aquesta metodologia ‘argumentativa’ mitjançant dues propostes. Per una banda, uns elements purament descriptius de la realitat, que posaran de manifest les actituds d’alguns líders d’algunes formacions polítiques en relació al seu treball en favor o en contra del diàleg i de la negociació. D’altra, exposarem algunes idees que creiem reforcen la nostra posició en favor de la tesi defensada sempre en favor de la necessitat de buscar els espais comuns, de la transversalitat, afavorida especialment, en aquest moment històric, pel relleu generacional que viu la nostra classe política.

Tot augurava un bon final, malgrat les enormes dificultats. Els joves xafaven fort. Les seues mirades buscaven complicitats i serien capaces de trobar-les. Trobarien de seguida el moment de veure’s, de trobar-se i de parlar sense els formalismes habituals.

Però van passar els dies i no es movia res de res, aparentment... I Rajoy deia que no al Rei. Primera actitud absolutament negativa, que parla de la disponibilitat nul·la de buscar afectes, o de la impossibilitat absoluta d’aconseguir-los. El Rei encomanà a Sánchez la investidura. S’obren noves possibilitats, que immediatament es veuen frustrades pel ‘sainet’ increïble que representa Iglesias en seu parlamentària, carregant-se qualsevol possibilitat de negociació seriosa en el futur, de no produir-se una rectificació profunda dels procediments i de les formes. Allà anuncien noms i cognoms de ministres, vicepresidents... I les corresponents línies roges: referèndum i veto a la negociació amb Ciudadanos.

Tanmateix, hi ha una sèrie de forces polítiques que treballen en paral·lel sobre continguts i propostes programàtiques amb metodologies acordades i que avancen de manera òptima sense entrebancs: Compromís, Esquerra Unida i Ciudadanos. Particularment aquest darrer partit conforma una mesa de treball específica amb el PSOE, que molt aviat es valora com a molt productiva.

Sánchez ha treballat des del primer dia per incorporar a tothom a les converses i a la negociació de cara a la investidura, a excepció del PP, a qui ha obert sempre la negociació política posterior a la formació de govern. La línia bàsica d’aquest diàleg ha estat la transversalitat, sense cap mena de prejudici. L’única línia roja ha estat haver format part del govern de les retallades durant aquests quatre anys. Les possibilitats s’han demostrat autèntiques i reals: un document de dues-centes propostes concretes per tal de posar-les en marxa a partir de la primera setmana de la constitució del govern del canvi i durant els quatre anys de la legislatura, per posar fi a les polítiques de patiment, de desigualtat i de retrocés dels drets socials que hem patit durant els quatre anys de govern de la dreta.

 Iglesias no ha trobat el moment per seure’s. Quan l’ha trobat, de seguida ha hagut una excusa per alçar-se i arrossegar amb ell els seus socis potencials, menys intransigents amb la transversalitat: Esquerra Unida i Compromís.

Ciudadanos no ha mostrat tampoc la seua cara més generosa: molt intransigent amb Podemos i pot ser massa disposat a arribar a acords amb el PP. Valorem açò de manera negativa. Però sí que posem  en valor l’esforç en consensuar un document important com el de les dues-centes mesures, que és ben fàcil de signar per qualsevol persona progressista d’aquest país... ja. Un document, per avançar.

Una llàstima que hagem arribat al final d’un camí que s’albirava il·lusionant i que ara pot semblar que retornem de nou a l’esglaó més potent de la senda de les dificultats. Però estic segur que el superarem i que les vencerem. Segur que sí. Cal seguir tenint fe en els nostres joves dirigents. Ha arribat l’hora del canvi generacional. Ells són el futur. Sánchez ha mostrat el camí. Els altres estaran a l’altura, segur.

Publicat al diari Levante el 16-4-2016

L’EUROPA QUE NO M’AGRADA

Fa uns mesos, escrivia al meu bloc un article intitulat “l’Europa que ens enorgulleix”, per parlar d’aquell continent que acordava acollir de manera immediata a milers i milers de refugiats, esmenant les errades que havien fet possibles les desgràcies que tothom havíem pogut veure mitjançant imatges que ens havien avergonyit a totes i a tots i que confluïen en una que havia esdevingut una mena de símbol: la del xiquet Ailan mort a la vora de la mar, a una platja que havia de ser la de l’esperança i que s’havia convertit en la seua tomba. Un acord que, com molts dels que es prenen al si d’aquesta Europa de paper de seda, queden en un tres i no res.

Un tres i no res que, malauradament ha significat un retrocés sense precedents en el model europeu que tant va costar construir. Aquesta Europa que hem deixat en mans d’una dreta sense escrúpols i sense cor que pren decisions que ens deixen sense respiració i jo diria que sense ànima: no la reconeixem. I, evidentment, això no ho podem consentir.

Amb els acords que sembla que es volen signar a aquesta Europa que no podem reconèixer s’encenen absolutament totes les alarmes possibles: què esperem per reaccionar? Volem deixar que la dreta més reaccionària es faça amb Europa? O encara som capaços de vertebrar una alternativa? 

Perquè Europa ha de ser una altra realitat. L’Europa de la Modernitat hem de reivindicar-la com a l’única Europa possible i viable. L’altra, ja l’hem vista i ja la coneixem i l’hem patida: la de la irracionalitat, la de l’odi, la de l’enfrontament, la de l’egoisme, la de la ruptura, la del patrioterisme... Aquesta és la que ens porta a l’autodestrucció.

L’Europa de la Modernitat és la dels valors del diàleg constructiu, de la solidaritat entre els pobles, de la cooperació, de la llibertat, de la fraternitat... De la resolució dels conflictes mitjançant la raó i no de la força i sempre propiciant el marc de la legalitat internacional. Aquesta ha de ser l’Europa que defensem i l’Europa que necessitem.

Mentre, més de cent mil refugiats de diverses nacionalitats, sirians en la seua majoria, estan en situació molt precària recorrent els Balcans, jugant-se la vida en travessar en pateres la Mediterrània, patint  la fam i el fred en vies de ferrocarril a terra de no ningú... Explotats per màfies, apallissats per policies, ferits per concertines... Ajudats per voluntaris, socorreguts per organitzacions internacionals... Quina vergonya em fa aquesta Europa...

Necessitem, de manera absolutament urgent, una altra Europa. No podem tolerar que açò es torne a repetir. Si permetem aquest acord estarem propiciant una ferida mortal al model europeu. L’Estat del Benestar no pot existir sense la idea de la solidaritat, de la justícia social, de la llibertat... On queden aquests valors en l’acord que es pretén signar pel que fa als refugiats?

Hem de repensar Europa. No pot ser que l’Europa dels valors s’haja enfonsat en uns pocs anys i haja emergit una nova Europa de l’odi i de l’exclusió.  Cal reaccionar i renovar l’oferta del nostre model europeu per tal de fer-lo atractiu a les noves generacions. No es possible que el missatge de la solidaritat i de la llibertat no siga més potent i atractiu que el de l’egoisme, el de l’odi i el de la xenofòbia!

No pot ser que el missatge del pessimisme i el de la negació siga més potent que el de l’optimisme i el de la creativitat, que el de l’afecte i el de l’estima... Què estem fent malament des de l’esquerra europea? Què estem fent malament des de la intel·ligència europea? Perquè estic segur que el missatge de la Modernitat, basat en la llibertat, la igualtat i la solidaritat, té un contingut intel·ligent perquè afronta el futur amb dignitat, perquè sense dignitat no hi ha cap futur possible.

Publicat al diari Levante el 12/3/2016

CLAVEGUERA (alcantarilla)

Una claveguera és un conducte subterrani per on s’evacuen les aigües brutes  usades. A una població, la xarxa del seu conjunt s’anomena ‘clavegueram’.

Aquesta descripció inicial respon, malauradament, a una brutal analogia: la pura realitat d’uns fets que ens espanten, que ens avergonyen, que ens arrissen la pell i ens fan despertar-nos cada dia pendents de què dirà avui la ràdio… No pot ser… I ja no és només l’engany, és la quantificació concreta de l’engany, la magnitud bestial, espantosa, de l’engany… I ací és quan l’analogia amb la claveguera i amb el clavegueram es fa absolutament plàstica. Us podeu imaginar la quantitat d’hospitals, d’escoles, de centres de salut, d’ajudes socials, de beques, de llocs de treball... que s’hagueren pogut crear si aquests indecents no ens hagueren embolicat amb els casos CIEGSA, VALMOR, COOPERACIÓN, GÜRTEL... i un llarguíssim etcètera que han suposat milers de milions en sobrecostos, en salaris innecessaris i d’altres despeses inconfessables.

Això vol di que un riu de porqueria ha recorregut els nostres pobles, les nostres ciutats, les nostres comunitats i el nostre país? Que un riu de porqueria ha podrit els nostres ajuntaments, les nostres diputacions, les nostres conselleries i, fins i tot, els nostres ministeris? Que un riu de porqueria que passava per les seus del PP de diferents territoris, deixant milions d’euros per pagar les seues campanyes electorals, la reforma dels seus edificis, ‘complementava’ els salaris dels seus càrrecs electes i contribuïa a millorar les ‘condicions de vida’ dels seus afectes? Doncs, sí, intolerable. I més encara perquè l’olor arribava a quilòmetres a la redona i ho impregnava tot i tothom ho imaginava i tothom callava, malgrat que l’ambient era insuportable.

D’aquest enorme clavegueram no sabem ben bé l’extensió exacta però sembla que, de moment, hi ha dos territoris que han estat dominats durant molts anys per la més negra de les dretes, que han convertit en una mena d’autèntica claveguera: Madrid València. El que ells volien ‘vendre’ com una mena de laboratoris del neoliberalisme econòmic, de camp de proves de la privatització de la sanitat i l’educació i de les retallades de tots els serveis públics, i n’eren en realitat el paradigma de la negror i de la porqueria. Ara, en mans de gestores que resen perquè no ixquen més casos al seu si i puguen perviure més enllà dels pocs mesos necessaris fins que arribe el proper congrés refundador.

Mentre, tothom tenim en la retina, i en l’oïda també, les imatges grotesques, i les frases impúdiques, d’abraçades i de besades entre el Rajoy, la Rita, els Fabra, el Bigotes, el Rus, el Camps... Semblen imatges del passat... Ens farien riure si no fos que  han costat la ruïna d’un país, la misèria de molta gent, el patiment de milions de persones...

Tot un patrimoni produït amb el treball de la ciutadania que se n’ha anat pel forat d’una claveguera... Que uns lladres han fet anar per l’enorme forat d’una enorme claveguera que ells han fet possible al llarg de vint anys de, sembla,  malversar els diners públics, els de totes i els de tots.

Publicat al diari El Mundo el 2-3-2016

PER TU, ENRIQUE

Ens ha deixat Enrique Arandes, un “jovenet” de 95 anys, borriolenc, però castellonenc d’adopció en els seus darrers anys de vida. Entusiasta i il·lusionat sempre, mirant cap al futur amb l’esperança d’una persona jove. Impressionant…
 

Aquesta és una lliçó de generositat que hem d’aprendre tothom. I no només la gran família socialista que ara ens sentim tristos per aquesta enorme pèrdua. Viure amb il·lusió, amb ganes de millorar la nostra vida quotidiana, el nostre barri, la nostra ciutat, el nostre País... I tenir la seguretat d’aconseguir-ho perquè es té l’enorme confiança en les persones que t’envolten, perquè et sents estimat, perquè sents el seu suport i el seu alé per tirar endavant...
 

Aquesta ha esta la vivència d’Enrique Arandes i també el seu valuós llegat. Des de la seua militància a les Joventuts Socialistes, passant per la República i la Guerra Civil fins la negra repressió franquista. Després, tornar a començar amb la il·lusió de la proposta regeneracionista i transformadora del seu estimat Partit Socialista. 
 

Ara tenia una gran esperança... Li la va voler fer arribar en persona, a la plaça Major de Castelló, al nostre secretari general i candidat a la presidència del govern Pedro Sánchez a qui va tenir el plaer de saludar efusivament. Pedro va fer un somriure franc i tendre en sentir les seues paraules emocionades i contemplar els seus ulls cansats de veure tantes coses... “Ho has d’aconseguir, company!”. I Pedro li contestà: “Clar que sí, Enrique, que ho hem d’aconseguir”. I amb això estem...
 

I ara, és el moment de la veritat. Enrique ho albirava al desembre passat i nosaltres ho hem de seguir treballant minut a minut ara mateix. Em referisc al convenciment de la necessitat de l’acord, del diàleg, de garantir el canvi per a aquesta societat castigada per una dreta insaciable, que no ha tingut prou amb el suport descarat que ha donat als seus, als de sempre, sinó que s’ha dedicat a malbaratar el recursos públics i a exhaurir-los fins a límits indecents. 

Ara és més necessari que mai el canvi per retornar la dignitat a la política, perquè la ciutadania puga mirar-nos als ulls i tornar a creure que servim per a alguna cosa més que per a prémer un botó o alçar un braç en una votació a l’hemicicle.

Estic segur que Enrique pensava que els seus, els socialistes, érem l’esquerra possible, la que recuperaria l’esperit del canvi, la dignitat del canvi, els valors del canvi: el diàleg, l’acord, la humilitat, la sinceritat i la veritat. Perquè el nostre company es va fer gran sense perdre la serenitat i el somriure. I la generositat. Un altre valor de l’esquerra que mai hem de perdre. Ser generosos significa tot el contrari del que, de vegades, se sol practicar: cal intentar complaure els altres sense esperar, necessàriament, una recompensa. Enrique ens contava les seues històries i ens parlava dels valors dels socialisme. Als 95 anys!!! 95 anys d’història que ara ens deixen un buit al cor, a les mans, a la nostra mirada, als nostres braços... Però mai al nostre pensament. La seua figura singular, menuda però forta i vigorosa sempre ens acompanyarà en aquest camí difícil de la llibertat, on tantes i tantes persones, com Enrique, s´han deixat la pell i la vida... On nosaltres ara ens hem de deixar l’ànima si cal per aconseguir posar-nos d’acord per treure aquest país de la foscor i de la misèria moral on aquesta dreta l’ha instal·lat en tan poc de temps. No us sembla que en portem ja dècades?
 

Fem força, companyes i companys. Totes i tots tenim exemples com el d’Enrique. Fem-los un bon homenatge i dediquem-los un bon regal: el del govern del canvi, l’acord de la dignitat, l’acord de la llibertat, de la regeneració democràtica, de la recuperació dels drets, el gran acord de l’alegria.

Publicat a Levante de Castelló el 13-2-2016

UN ALTRE GOVERN ÉS POSSIBLE

Després de l’espantada de Rajoy, s’obre un nou horitzó, diferent i esperançador, que canvia la percepció que la societat té de la política de dalt a baix. Ja no hi ha d’obstacles clars a l’acord que es puguen interposar de manera absolutament objectiva i física. Tothom pot reclamars-se interlocutor d’una negociació oberta, sense línies roges que s’interposen a priori i que impedisquen el fluir lliure de les paraules i de les opinions. Tampoc sembla que s’interposen barreres generacionals que interferisquen en la conversa de manera indirecta. Ben al contrari: la majoria de líders són d’una generació semblant i haurien de compartir models interpretatius ben pareguts.

Aleshores, on està l’enorme problema que tothom albira?

La dificultat és una barrera invissible. És un prejudici que tothom carreguem a la motxila i amb el qual ens enfrontem amb l’adversari amb un determinisme que sembla insoslaiable.

I no ens adonem que el diàleg existeix per véncer qualselvol dificltat, que naix per aconseguir l’acord, que té al seu si la idea del pragmatisme. Qualsevol dificultat pot ésser superada amb el diàleg mitjançant l’estratègia adequada. Només cal fixar ben a les clares els objectius a aconseguir i posar negre sobre blanc els punts en comú de la situació de partida.

En el cas que ens ocupa, són molts els punts en comú entre moltes de les forces polítiques objecte del diàleg i de la negociació i són encara més els objectius a aconseguir: un govern progressista que recupere els drets perduts i que pose en el centre de l’acció política les ciutadanes i els ciutadans d’aquest País, fonamentalment aquelles i aquells que no arriben a final de mes o que ni tan sols tenen forces per encetar-lo. I la lluita contra la desigualtat és una de les polítiques que posarem en marxa i amb les quals ens posarem, segur, d’acord i que hem d’encetar de manera immediata.

És més urgent que mai. Ha hagut un govern d’una dreta que no sols hem vist com ha oblidat absolutament a la ciutadania, sinó que l’ha menyspreada, l’ha maltractada, ha malbaratat els seus recursos, ha desfet la seua vida i ha desprestigiat d’una manera quasi obscena les seus institucions. Cal l’acord de les forces de progrés. Si no ho aconseguírem... Ningú no ho entendria.

Publicat a Diari Millars el 4/02/2016

CEDIM LA PARAULA

Alguns estan  sobreactuant d’una manera impròpia i absolutament descarada. I això no és bo de cap de les maneres.

Em referisc al tema de la cessió de senadors per part del Grup Socialista del Senat a diversos grups que no arribaven al mínim de deu exigit pel reglament de la Cambra Alta. Un tema tret de polleguera pels partits que han volgut convertir aquest tema en un escàndol quan és ben fàcil d’entendre: un exercici absolutament generós i democràtic per facilitar el diàleg i la negociació en el lloc més adient per exercir-les, en el parlament. Un exercici practicar, a més, en nombroses ocasions per diferents partits en funció de les seues necessitats de cada moment. Aquesta sobreactuació podríem anomenar-la “hipocresia política”.

I han volgut mesclar dos temes ben diferents: el cas de Podemos i les seues confluències en el Congrés i el d’Esquerra i Convergència al Senat. Res a veure! Podemo

s i les seues confluències tenen veu pròpia i ningú els la nega. El que reclamen és tenir-ne quatre en comptes d’una! Tot violentant el reglament de la cambra. Ben diferent és el cas del Senat, on el que es pretén és donar veu a un grup que no pot tenir-la, mitjançant un mecanisme previst en el reglament i que no violenta de cap manera el seu funcionament.

Jo no sóc independentista, però no crec que siga el moment de callar a ningú. Ni ara ni mai. El Senat és la cambra de representació territorial i volem aprofundir en aquesta funció fonamental. Aleshores, no podem, per una qüestió absolutament formal, callar unes veus, o minimitzar-les, perquè volem aprofitar una conjuntura determinada. Em sembla impresentable, de veres...

Jo sabia la lectura que faria determinada dreta d’aquest País, però no m’imaginava d’altres reaccions. Supose que és perquè el moment és de molta dificultat i els nervis estan a flor de pell. Hem d’ asserenar-nos totes i tots i raonar. La raó no vol força i la paraula no fa mal a ningú. Aleshores, parlem-ne.

I ara, què?

Són moments polítics complicats. Per tothom. Però qui diu que la democràcia és fàcil? Qui diu que la vida és fàcil? Qui diu que viure i conviure és fàcil? És ben difícil, però és un veritable repte que hem d’agafar amb veritables ganes de fer-li front i  de guanyar-lo. Perquè la vida és això: un seguit de reptes que cal que anem enfrontant i que el fet d’anar superant-los és la prova més important d’estar vivint plenament i d’anar creixent de les dificultats, com a persones i com a societat.

Hem estat escoltant dels uns i dels altres allò que “ara és temps de diàleg”, que “calia reescriure el pacte de la Transició”, que “s’ha acabat el temps del bipartidisme”... Bo, doncs obrim els nostres caps a la diversitat i deixem que les propostes esdevinguen elements reals de discussió.

De moment, només se sent parlar de “línies roges” i no de llocs comuns. La filosofia dialògica parla de la recerca dels llocs comuns com a punt fonamental de partida i de fixar les millors condicions per propiciar la interlocució. No sembla que aquests dies s’haja intentat recórrer aquesta senda...

Som molts els que portem anys deixant-nos la pell en el somni de la construcció d’un món més just, que treballem des de l’esquerra per fer-lo possible. Lluitant contra la frustració, contra la desesperança, contra la corrupció, contra el malbaratament, contra la injustícia... Imaginant que un dia una altra política seria possible... I ara que és possible, ara que podem posar-nos d’acord, ara que hi ha la possibilitat d’unir agendes de treball, projectes, idees, programes... Ara dibuixem “línies roges” que ens separen i ens impossibiliten dibuixar els nostres somnis, els que havien de possibilitar la construcció d’aquell món millor. No m’ho vull creure. No m’ho puc creure. Hem de trencar-les!

 (Publicat a Diarimillars.es el 7/01/2016)