Reconfortat i orgullós

Pep Lluís Grau*

Més de 140.000 persones desaparegudes després de quaranta anys de dictadura i de més de quaranta anys de democràcia. Aquesta és la xifra que a mi, i a qualsevol persona decent, m’arrissa la pell i em talla la respiració. Només a Castelló, quasi mil persones van ser afusellades al riu sec, a la vora del cementeri, durant els primers anys de la dictadura i fins als anys seixanta. 33.833 persones foren soterrades al “Valle de los Caídos”, moltes d’elles presoners que treballaren com a esclaus en la seua construcció i d’altres que foren transportades sense coneixement dels seus familiars fins aquella inefable tomba. Per cert, 1.727 eren de la província de Castelló, un percentatge molt elevat si el comparem amb el total global.

Franco va preparar aquest vergonyós monument amb molta cura perquè volia quedar immortalitzat per sempre a la manera dels emperadors romans o dels faraons egipcians... El dictador que causà el més gran dels dolors presidint l’escena mortuòria junt a les seues víctimes i intentant passar a la posteritat com el més gran estadista de la pau i la concòrdia...

Franco no va produir només dolor i sofriment per l’enorme quantitat de víctimes que va causar, també per la repressió, la venjança i el control social que va exercir sobre les i els vençuts. Ell, a qui l’església catòlica passejava sota pal·li, qui anava de defensor del cristianisme, va exercir el seu poder sense cap mena de pietat cap als qui pergueren la guerra: morts, desapareguts, represaliats, exil·liats...

Franco va ser el responsable d’un endarreriment econòmic, cultural, social i polític que a totes i a tots en costat dècades recuperar.

Ara encara hi ha algú que planteja que no era el moment. Fins i tot hi ha qui diu que no calia remoure el passat. Jo crec que he apuntat raons més que suficients per a justificar l’exhumació del cos del dictador. Ara, quan els tribunals han dit que per fi es podia dur a terme aquest acte de justícia històrica. Absolutament inajornable.

Jo, com a persona decent i amb el deure moral d’honorar la memòria democràtica del meu país, em senc reconfortat i molt orgullós.

*Candidat al Senat pel PSOE a Castelló

TÍTOL DE LA SECCIÓ: A LES CLARES

SOCIETATS OBERTES

Pep Lluís Grau*

Necessitem més que mai poder conviure. Ho necessitem com l’aire que respirem. De vegades, sembla que ens podríem ofegar dins d’aquest ambient irrespirable, amb crits, amenaces, ultimàtums, condicions inassolibles, mentides... Necessitem espai, una miqueta més de confiança, moure’ns amb una certa autonomia, sense pensar que ens equivocarem, que ho farem malament i que algú ens ho recriminarà com es fa amb un xiquet menut... Necessitem saber que el què pensem és possible que tinga trellat i que, fins i tot, tinga tot el sentit del món. Que podem confrontar les nostres idees amb tothom sense cap por i amb tot el respecte per qui estiga al davant.

Sembla mentida que estiguem escrivint això avui, després de 40 anys de democràcia, però és així. I ho és perquè els discursos han esdevingut lletra gran, grans titulars, elements per impressionar i no per dur-nos a la reflexió. Vivim dels titulars, d’aquesta lletra grossa que ens arriba a l’estómac i no al cervell,  que ens enfronta i no ens ajuda a la comprensió ni a l’acord.

La convivència es fonamenta en buscar espais comuns, no en la imposició d’aquells que una minoria podria pensar que són els millors per tothom. És el s’anomena ‘moral de mínims’, característica de les societats obertes, en contraposició a la ‘moral de màxims’ que és la pròpia de les societats autoritàries.

És per això que les societats obertes es fonamenten en la cultura del diàleg, en obrir espais de reflexió, en promoure el pensament lliure, en la no imposició, en combatre la mentida i la calumnia, en promoure la igualtat d’oportunitats... Pel mateix, les societats tancades exerciten l’autoritarisme per tal de garantir el pensament únic, l’absència de crítica, l’unilateralisme, la unanimitat artificial...

Tothom tenim sovint la temptació de creure que el què nosaltres pensem és el correcte, que la nostra opció és la millor i que nosaltres ho faríem més bé que ningú. Però hem d’estar sempre oberts a la crítica, perquè la convivència democràtica és un bé massa apreciat i preciós per a posar-lo en perill, negant la capacitat de l’adversari de tenir una visió diferent a la nostra.

*Senador del PSOE per Castelló