CEDIM LA PARAULA

Alguns estan  sobreactuant d’una manera impròpia i absolutament descarada. I això no és bo de cap de les maneres.

Em referisc al tema de la cessió de senadors per part del Grup Socialista del Senat a diversos grups que no arribaven al mínim de deu exigit pel reglament de la Cambra Alta. Un tema tret de polleguera pels partits que han volgut convertir aquest tema en un escàndol quan és ben fàcil d’entendre: un exercici absolutament generós i democràtic per facilitar el diàleg i la negociació en el lloc més adient per exercir-les, en el parlament. Un exercici practicar, a més, en nombroses ocasions per diferents partits en funció de les seues necessitats de cada moment. Aquesta sobreactuació podríem anomenar-la “hipocresia política”.

I han volgut mesclar dos temes ben diferents: el cas de Podemos i les seues confluències en el Congrés i el d’Esquerra i Convergència al Senat. Res a veure! Podemo

s i les seues confluències tenen veu pròpia i ningú els la nega. El que reclamen és tenir-ne quatre en comptes d’una! Tot violentant el reglament de la cambra. Ben diferent és el cas del Senat, on el que es pretén és donar veu a un grup que no pot tenir-la, mitjançant un mecanisme previst en el reglament i que no violenta de cap manera el seu funcionament.

Jo no sóc independentista, però no crec que siga el moment de callar a ningú. Ni ara ni mai. El Senat és la cambra de representació territorial i volem aprofundir en aquesta funció fonamental. Aleshores, no podem, per una qüestió absolutament formal, callar unes veus, o minimitzar-les, perquè volem aprofitar una conjuntura determinada. Em sembla impresentable, de veres...

Jo sabia la lectura que faria determinada dreta d’aquest País, però no m’imaginava d’altres reaccions. Supose que és perquè el moment és de molta dificultat i els nervis estan a flor de pell. Hem d’ asserenar-nos totes i tots i raonar. La raó no vol força i la paraula no fa mal a ningú. Aleshores, parlem-ne.