PER TU, ENRIQUE

Ens ha deixat Enrique Arandes, un “jovenet” de 95 anys, borriolenc, però castellonenc d’adopció en els seus darrers anys de vida. Entusiasta i il·lusionat sempre, mirant cap al futur amb l’esperança d’una persona jove. Impressionant…
 

Aquesta és una lliçó de generositat que hem d’aprendre tothom. I no només la gran família socialista que ara ens sentim tristos per aquesta enorme pèrdua. Viure amb il·lusió, amb ganes de millorar la nostra vida quotidiana, el nostre barri, la nostra ciutat, el nostre País... I tenir la seguretat d’aconseguir-ho perquè es té l’enorme confiança en les persones que t’envolten, perquè et sents estimat, perquè sents el seu suport i el seu alé per tirar endavant...
 

Aquesta ha esta la vivència d’Enrique Arandes i també el seu valuós llegat. Des de la seua militància a les Joventuts Socialistes, passant per la República i la Guerra Civil fins la negra repressió franquista. Després, tornar a començar amb la il·lusió de la proposta regeneracionista i transformadora del seu estimat Partit Socialista. 
 

Ara tenia una gran esperança... Li la va voler fer arribar en persona, a la plaça Major de Castelló, al nostre secretari general i candidat a la presidència del govern Pedro Sánchez a qui va tenir el plaer de saludar efusivament. Pedro va fer un somriure franc i tendre en sentir les seues paraules emocionades i contemplar els seus ulls cansats de veure tantes coses... “Ho has d’aconseguir, company!”. I Pedro li contestà: “Clar que sí, Enrique, que ho hem d’aconseguir”. I amb això estem...
 

I ara, és el moment de la veritat. Enrique ho albirava al desembre passat i nosaltres ho hem de seguir treballant minut a minut ara mateix. Em referisc al convenciment de la necessitat de l’acord, del diàleg, de garantir el canvi per a aquesta societat castigada per una dreta insaciable, que no ha tingut prou amb el suport descarat que ha donat als seus, als de sempre, sinó que s’ha dedicat a malbaratar el recursos públics i a exhaurir-los fins a límits indecents. 

Ara és més necessari que mai el canvi per retornar la dignitat a la política, perquè la ciutadania puga mirar-nos als ulls i tornar a creure que servim per a alguna cosa més que per a prémer un botó o alçar un braç en una votació a l’hemicicle.

Estic segur que Enrique pensava que els seus, els socialistes, érem l’esquerra possible, la que recuperaria l’esperit del canvi, la dignitat del canvi, els valors del canvi: el diàleg, l’acord, la humilitat, la sinceritat i la veritat. Perquè el nostre company es va fer gran sense perdre la serenitat i el somriure. I la generositat. Un altre valor de l’esquerra que mai hem de perdre. Ser generosos significa tot el contrari del que, de vegades, se sol practicar: cal intentar complaure els altres sense esperar, necessàriament, una recompensa. Enrique ens contava les seues històries i ens parlava dels valors dels socialisme. Als 95 anys!!! 95 anys d’història que ara ens deixen un buit al cor, a les mans, a la nostra mirada, als nostres braços... Però mai al nostre pensament. La seua figura singular, menuda però forta i vigorosa sempre ens acompanyarà en aquest camí difícil de la llibertat, on tantes i tantes persones, com Enrique, s´han deixat la pell i la vida... On nosaltres ara ens hem de deixar l’ànima si cal per aconseguir posar-nos d’acord per treure aquest país de la foscor i de la misèria moral on aquesta dreta l’ha instal·lat en tan poc de temps. No us sembla que en portem ja dècades?
 

Fem força, companyes i companys. Totes i tots tenim exemples com el d’Enrique. Fem-los un bon homenatge i dediquem-los un bon regal: el del govern del canvi, l’acord de la dignitat, l’acord de la llibertat, de la regeneració democràtica, de la recuperació dels drets, el gran acord de l’alegria.

Publicat a Levante de Castelló el 13-2-2016