I ara, què?

Són moments polítics complicats. Per tothom. Però qui diu que la democràcia és fàcil? Qui diu que la vida és fàcil? Qui diu que viure i conviure és fàcil? És ben difícil, però és un veritable repte que hem d’agafar amb veritables ganes de fer-li front i  de guanyar-lo. Perquè la vida és això: un seguit de reptes que cal que anem enfrontant i que el fet d’anar superant-los és la prova més important d’estar vivint plenament i d’anar creixent de les dificultats, com a persones i com a societat.

Hem estat escoltant dels uns i dels altres allò que “ara és temps de diàleg”, que “calia reescriure el pacte de la Transició”, que “s’ha acabat el temps del bipartidisme”... Bo, doncs obrim els nostres caps a la diversitat i deixem que les propostes esdevinguen elements reals de discussió.

De moment, només se sent parlar de “línies roges” i no de llocs comuns. La filosofia dialògica parla de la recerca dels llocs comuns com a punt fonamental de partida i de fixar les millors condicions per propiciar la interlocució. No sembla que aquests dies s’haja intentat recórrer aquesta senda...

Som molts els que portem anys deixant-nos la pell en el somni de la construcció d’un món més just, que treballem des de l’esquerra per fer-lo possible. Lluitant contra la frustració, contra la desesperança, contra la corrupció, contra el malbaratament, contra la injustícia... Imaginant que un dia una altra política seria possible... I ara que és possible, ara que podem posar-nos d’acord, ara que hi ha la possibilitat d’unir agendes de treball, projectes, idees, programes... Ara dibuixem “línies roges” que ens separen i ens impossibiliten dibuixar els nostres somnis, els que havien de possibilitar la construcció d’aquell món millor. No m’ho vull creure. No m’ho puc creure. Hem de trencar-les!

 (Publicat a Diarimillars.es el 7/01/2016)