HO TINC BEN CLAR

Claríssim! Apostem per la refundació del PSOE, pel futur i no pel passat, per un nou PSOE i no per una estructura anquilosada que reprodueix maneres poc saludables que permeten actuacions vergonyoses com la de l’1 d’octubre, que va culminar amb un ‘colp de mà’ que destituí, de facto, al secretari general que havia estat elegit democràticament. Clar que sí, clar que estem per empoderar la militància, que assumisca la capacitat de decidir en les qüestions fonamentals que els hi afecten o afecten al futur de la societat on treballen i on lluiten en el seu dia a dia, que decidisca amb el seu vot qui els representa en els òrgans de representació o en els càrrecs institucionals i que siga informat puntualment de la seua gestió, perquè no puguen repetir-se fets com els de l’últim Comité Federal, que mai podrem oblidar.

Ho tenim ben clar que la nostra opció és un nou PSOE on es practique i on es visca una democràcia radical, transparent, participativa, amable, permanentment autoexigent en les formes i en els continguts. Un partit on es respire i es visca la llibertat.

Tenim ben clar quin és el partit que volem perquè l’estem construint dia a dia, colze a colze amb les i els militants de totes i cadascuna de les agrupacions on anem, de manera amable i entusiasmada. Perquè partim del rebuig absolut del què no volem, del què ha passat i no ha de tornar a passar, de les antigues maneres de fer que no ens agraden en absolut i que han propiciat un fets que ens avergonyeixen.

Sabem clarament què és el que passa quan les decisions no es prenen democràticament, quan venen imposades, quan no s’entenen i no es comparteixen... Quan són uns pocs els què dirigeixen el partit i la gran majoria ‘acaten’ els seus mandats... La desafecció està assegurada. Les seus es buiden i la participació en el dia a dia de l’organització cada vegada és més minsa. La joventut desapareix perquè no entén aquesta manera de funcionar. És evident. És ben clar que el divorci entre partit i militància es trasllada i es reprodueix, a la fi, a la relació entre partit i societat: és una conseqüència inevitable.

 I és ben clar que aquesta és una descripció que reprodueix molt fidelment la realitat del ‘vell PSOE’, el del ‘cop de mà’, del partit dels barons, el de les pressions, el de les línies roges, el dels temes ‘tabú’, el de les sancions a qui no obeeix, el dels grans actes on els protagonistes són els de sempre... Açò té molt d’allò que anomenem ‘vella política’, la de la retòrica de les grans paraules que no diuen res i que amaga les mateixes maneres de fer de sempre, tant allunyades de la realitat i dels veritables interessos de la militància i de la societat. Tenim ben clar que això no ho volem.

Els darrers mesos s’ha produït un veritable terratrèmol al PSOE: militants indignades i indignats que han omplert les seus per crear plataformes per defensar els seus drets, per recuperar la seua paraula, per tornar a reprendre la seua iniciativa, per alçar la veu i dir ben alt i ben fort que necessitem un nou PSOE que ens retorne la dignitat.

El camí està encetat i hi ha una persona que ha esdevingut el símbol del què aquest partit necessita: Pedro Sánchez. La víctima que ha estat vista per tothom com a carregada de raó, sacrificada per no acceptar imposicions impròpies, per defensar la paraula donada, per ser fidel als votants i a la militància. Va dimitir, forçat per un moviment conspiratiu, va deixar el seu escó per coherència i ha partit de zero. No hi ha ningú que puga dir el mateix, que tinga les cartes a la mà, a la vista de tothom. I amb una proposta de regeneració per construir un partit del segle XXI, amb connexió directa amb la societat i amb un model de participació que assegura una veritable qualitat democràtica. Ho tinc claríssim.

Diari Millars 14-4-2017

MASCLISMES

Fa uns dies, el 8 de març, celebràvem el Dia de la Dona. A Castelló va haver una gran manifestació amb una participació històrica. Vaig veure amb molta alegria moltes cares “noves” i molts càntics joiosos i irònics que venien de grups de dones molt joves que aportaven una altra manera de celebrar aquesta festa i de reivindicar els drets de les dones.

Me n’alegre moltíssim. Sembla que aquesta data senyera del calendari reivindicatiu transcendeix, per fi, un cert esglaó generacional i aconsegueix implicar amb força a les què han d’assolir veritablement el protagonisme fonamental al si de la reivindicació feminista: les dones joves.

Perquè treball, ja en tenen! Sembla que no passa el temps. Escoltem una i una altra vegada les mateixes frases, els mateixos acudits i fins i tot passem per alt, sense donar massa importància, determinats comentaris en personalitats públiques que, quasi sense adonar-se’n, “posen la pota” amb algun ‘tic’ masclista... Clar, si ho han mamat durant tota la vida!

El darrer exemple el tenim aquests dies amb els comentaris d’un ‘periodista’ al voltant de la publicació d’un llibre per part de la presentadora d’Antena 3 Mònica Carrillo. L’inefable columnista fa una descripció de les seues qualitats físiques que res tenen a veure amb el contingut literari i que ofenen a qualsevol ment mínimament sana. Aquesta professional ha rebut la solidaritat de la gran majoria de companyes i de companys de l’àmbit periodístic, de la política i de la cultura, però encara s’escolten veus que qualifiquen el fet d’anècdota i les reaccions d’exagerades...

Hi ha un llarg camí per transitar perquè aquesta mena de troglodites no tenen cap entrebanc ni físic ni intel·lectual a l’hora de publicar aquestes porqueries. I encara troben la comprensió, i fins i tot el somriure, de nombrosos companys de professió o de lectors que fan seus els seus prejudicis.

Però és que convivim dia a dia amb comportaments sexistes i els donem suport actiu o passiu. Hi ha una tolerància social cap a determinades pràctiques que formen part del nostre dia a dia i que ajuden a perpetuar la discriminació. En les nostres cases, amb el tracte diferenciat cap a les filles o cap als fills; a les escoles, permetent jocs agressius que impliquen un ús exclusiu de l’espai; potenciant el paper passiu de les xiquetes amb determinats jocs i lectures, o pel·lícules; rient les ‘gràcies’ d’acudits clarament masclistes; potenciant festes i ‘tradicions’ que fomenten el paper passiu i discriminatori de la dona...

Caldrà plantejar-se definitivament si volem fer el salt o volem avançar a pas de formigueta amb el dolor que això suposa per a tantes i tantes dones. Companyes, germanes, filles, amigues... Aquesta societat serà millor si deixa de mirar cap a un altres costat cada vegada que observem qualsevol conducta impròpia. Dóna igual si és un costum, una tradició o ens fa gràcia.

Diari Millars 15 de març de 2017

AMB PEDRO

Diuen que la crisi del PSOE és una vessant més de la que està vivint la social democràcia a Europa, fruit de la seua pròpia història, o de la manca de respostes als reptes que la història li ha anat plantejant.

La social democràcia no passa pel seu millor moment a Europa i especialment a Espanya està vivint una crisi molt profunda. No és una crisi de lideratge sinó una veritable crisi ideològica i d’identitat. Sovint, els partits socialistes han estat partícips, quan no protagonistes, de les grans apostes pel consens que suposava el que hem anomenat ‘model europeu’ que tenia com a base fonamental l’estat del benestar, que garantia l’equilibri social, fruit del reconeixement dels drets fonamentals que garanteixen la igualtat d’oportunitats: l’accés universal a l’educació, la sanitat i a les pensions.

L’arribada a Europa de les polítiques neoliberals de la mà de Margaret Thatcher, va obrir una escletxa que no ha fet sinó eixamplar-se de manera progressiva. Les respostes des de l’esquerra no han estat suficientment enèrgiques ni han assolit la profunditat ni el rigor necessaris per contrarestar l’eficàcia i la contundència de l’aposta ‘neocon’. Bé que ho sabem ací, a Espanya, després d’una crisi profunda.

La resposta dels partits i sindicats de l’esquerra europea no ha sabut connectar amb les formes  ni amb els continguts propis de finals del segle XX i de principis del segle XXI. Des de les inèrcies dels aparells sindicals i de les organitzacions polítiques, immerses en les seues respectives crisis de credibilitat, no han actuat amb la contundència necessària quan han pogut i s’han vist absolutament superats pels esdeveniments.

Ara, a Espanya, vivim aquesta crisi de manera especialment virulenta, a la recerca de la identitat perduda, intentant recuperar el temps malbaratat en discussions estèrils sobre el ‘sexe dels àngels’. Al PSOE ho hem viscut de manera descarnada: el colp de mà d’octubre passat va ser el final d’una etapa d’il·lusió i d’esperança en la recuperació del govern progressista i l’inici del capítol més negre de la nostra història recent.

Tanmateix, de manera paral·lela, hi ha fenòmens en l’esquerra que mereixen una atenció especial pel que suposen de revulsiu a la manera d’actuar i de fer dels aparells, sempre temptats a actuar de manera autoritària i, sovint, antidemocràtica. Parle del moviment de les plataformes. Primer, per a exigir les primàries i el congrés al PSOE; després, per a donar suport explícit a la candidatura de Pedro Sánchez. Aquestes plataformes sorgeixen de manera espontània del descontent amb la ‘destitució’ de Sánchez i amb l’actuació de la gestora i amb l’esperança de poder restituir la ‘normalitat’ en un partit democràtic. Aquestes reaccions són esperançadores perquè evidencien que sí que hi ha una consciència col·lectiva que reivindica una altra manera de fer i de treballar en política des de l’esquerra i que la il·lusió que representa Pedro Sánchez és real i pot plasmar-se en un projecte real. Que el ‘nou PSOE’ existeix i és possible perquè necessitem que siga possible.

Aquesta és la resposta necessària, la que connecta amb les persones, la que és capaç de reinventar-se des de la necessitat de creure en el futur i en la força de la militància, de saber que els temps han canviat i que hem de prendre la paraula i dir ben alt i ben fort el que sentim i el que volem. I Pedro, vullguen o no, representa la dignitat i la resistència front a l’autoritarisme i la injustícia. I Pedro representa l’esperança.

Fa uns dies Pedro va venir a les nostres terres. Va participar en el que vam anomenar ‘la festa de Castelló’, perquè feia molts anys que no vivíem una trobada amb tanta il·lusió, amb tanta força i amb tantes  esperances. Tothom estava content. Totes i tots estàvem convençudes i convençuts que estàvem vivint moments històrics, perquè estàvem construint un projecte nou, esperançador, participatiu, diferent, trencador, democràtic...

Ara comença un altre capítol, el de les primàries al PSOE. Les plataformes de suport a Pedro Sánchez seguiran ampliant el seu radi d’acció. És en repte que afrontem amb il·lusió per construir el ‘nou PSOE’ que totes i tots necessitem. 

Diari Millars, 15 de febrer de 2017

LA RAÓ NO VOL FORÇA

El recurs a la força, a la intimidació o a l’amenaça és, sovint, un símptoma de debilitat o una conseqüència de la falta d’arguments per convèncer l’adversari de la grandesa de les nostres propostes. Ho veiem cada dia. De vegades, la força és violència irracional, brutal, per aniquilar el contrari, convertit en enemic de la causa, de la pàtria, del poble... De vegades, la força adopta formes més subtils i es revesteix de reglaments, d’expedients, per tal de minimitzar l’oposició.

La força sempre és la conseqüència de la falta de diàleg i, per tant, símptoma d’una clara debilitat democràtica. El diàleg és l’expressió més genuïna de la pràctica democràtica i no admet entrebancs de cap tipus. Cal perfeccionar constantment els mecanismes per aconseguir que aquesta eina fonamental funcione

La força adopta moltes formes. La violència física és la més contundent i rebutjable. Però hi ha moltes altres manifestacions violentes  que mereixen la desqualificació i la condemna: l’assetjament, les paraules grosses, la desqualificació personal, de manera òptima en tot moment. L’absència de diàleg, o quan aquest es produeix en unes condicions no adequades, dificulta el desenvolupament de la pràctica democràtica al si de les organitzacions i de les institucions. Aleshores, el recurs a la força esdevé, malauradament, una possibilitat a contemplar.

 la calumnia, la mentida... Sovint es produeix  tot un procés de deslegitimació per tal que l’adversari o el contrari aparega als nostres ulls nu, despullat de tota possibilitat de raó, amb tota la càrrega acusatòria que faça pràcticament impossible un argumentari creïble.

Avui, la major part de les organitzacions polítiques s’afanyen al control dels “aparells” per tal de garantir-se el domini dels recursos burocràtics i organitzatius. Veiem com sota l’aparença dels grans “debats polítics” sovint s’amaga la batalla pel control de les organitzacions. Això ha passat tradicionalment en els “vells” partits polítics, on les “famílies” o els “corrents” s’han disputat el control, per damunt, sovint, d’interessos ideològics o polítics. Però ara veiem que aquestes lluites no són només patrimoni dels vells partits sinó que és un tret constitutiu de l’acció política, sembla.

Una inèrcia que no sabem com eradicar de la pràctica política i que ens allunya dels interessos de la ciutadania i que explica, de vegades, el desinterès i la desconfiança en els seus representants i, també, en el sistema en general.

En l’actual crisi del PSOE ho veiem de manera paradigmàtica. Hi ha un desacord més o menys extés amb la direcció del partit que, en comptes de solventar-se mitjançant la discussió democràtica, s’intenta solucionar per mecanismes antidemocràtics, conspiratoris i fins i tot il·legítims. Un partit que havia avançat considerablement en el camí de la participació amb la institucionalització del mecanisme de les primàries; que havia avançat en el problema de la transparència, amb la signatura d’un conveni amb Transparència Internacional; que havia obert vies de participació i de gestió democràtiques mitjançant mecanismes de consulta “on-line”... Ara ens trobem amb un retrocés espectacular que no ningú pot ser capaç d’entendre.

L’ús de la l’amenaça, la sanció, l’expedient disciplinari... substitueixen als espais de raonament i de discussió democràtica. Ens estem convertint, de nou, en un partit “vell” de veritat, allunyat d’una ciutadania perplexa, que veu com un partit democràtic, de cop i volta, aplica maneres autoritàries per solucionar els seus problemes.

Sabrem reaccionar? Estic segur que sí. La cultura democràtica de la militància socialista és ferma i sabrà contestar com cal a l’actual direcció interina. Reclamarà la seua veu, a la que té dret. Sense amenaces ni males paraules. Perquè les i els militants socialistes tenim la raó. I la raó no vol força.

Diari millars, 15 de gener de 2017