L’EUROPA QUE NO M’AGRADA

Fa uns mesos, escrivia al meu bloc un article intitulat “l’Europa que ens enorgulleix”, per parlar d’aquell continent que acordava acollir de manera immediata a milers i milers de refugiats, esmenant les errades que havien fet possibles les desgràcies que tothom havíem pogut veure mitjançant imatges que ens havien avergonyit a totes i a tots i que confluïen en una que havia esdevingut una mena de símbol: la del xiquet Ailan mort a la vora de la mar, a una platja que havia de ser la de l’esperança i que s’havia convertit en la seua tomba. Un acord que, com molts dels que es prenen al si d’aquesta Europa de paper de seda, queden en un tres i no res.

Un tres i no res que, malauradament ha significat un retrocés sense precedents en el model europeu que tant va costar construir. Aquesta Europa que hem deixat en mans d’una dreta sense escrúpols i sense cor que pren decisions que ens deixen sense respiració i jo diria que sense ànima: no la reconeixem. I, evidentment, això no ho podem consentir.

Amb els acords que sembla que es volen signar a aquesta Europa que no podem reconèixer s’encenen absolutament totes les alarmes possibles: què esperem per reaccionar? Volem deixar que la dreta més reaccionària es faça amb Europa? O encara som capaços de vertebrar una alternativa? 

Perquè Europa ha de ser una altra realitat. L’Europa de la Modernitat hem de reivindicar-la com a l’única Europa possible i viable. L’altra, ja l’hem vista i ja la coneixem i l’hem patida: la de la irracionalitat, la de l’odi, la de l’enfrontament, la de l’egoisme, la de la ruptura, la del patrioterisme... Aquesta és la que ens porta a l’autodestrucció.

L’Europa de la Modernitat és la dels valors del diàleg constructiu, de la solidaritat entre els pobles, de la cooperació, de la llibertat, de la fraternitat... De la resolució dels conflictes mitjançant la raó i no de la força i sempre propiciant el marc de la legalitat internacional. Aquesta ha de ser l’Europa que defensem i l’Europa que necessitem.

Mentre, més de cent mil refugiats de diverses nacionalitats, sirians en la seua majoria, estan en situació molt precària recorrent els Balcans, jugant-se la vida en travessar en pateres la Mediterrània, patint  la fam i el fred en vies de ferrocarril a terra de no ningú... Explotats per màfies, apallissats per policies, ferits per concertines... Ajudats per voluntaris, socorreguts per organitzacions internacionals... Quina vergonya em fa aquesta Europa...

Necessitem, de manera absolutament urgent, una altra Europa. No podem tolerar que açò es torne a repetir. Si permetem aquest acord estarem propiciant una ferida mortal al model europeu. L’Estat del Benestar no pot existir sense la idea de la solidaritat, de la justícia social, de la llibertat... On queden aquests valors en l’acord que es pretén signar pel que fa als refugiats?

Hem de repensar Europa. No pot ser que l’Europa dels valors s’haja enfonsat en uns pocs anys i haja emergit una nova Europa de l’odi i de l’exclusió.  Cal reaccionar i renovar l’oferta del nostre model europeu per tal de fer-lo atractiu a les noves generacions. No es possible que el missatge de la solidaritat i de la llibertat no siga més potent i atractiu que el de l’egoisme, el de l’odi i el de la xenofòbia!

No pot ser que el missatge del pessimisme i el de la negació siga més potent que el de l’optimisme i el de la creativitat, que el de l’afecte i el de l’estima... Què estem fent malament des de l’esquerra europea? Què estem fent malament des de la intel·ligència europea? Perquè estic segur que el missatge de la Modernitat, basat en la llibertat, la igualtat i la solidaritat, té un contingut intel·ligent perquè afronta el futur amb dignitat, perquè sense dignitat no hi ha cap futur possible.

Publicat al diari Levante el 12/3/2016

CLAVEGUERA (alcantarilla)

Una claveguera és un conducte subterrani per on s’evacuen les aigües brutes  usades. A una població, la xarxa del seu conjunt s’anomena ‘clavegueram’.

Aquesta descripció inicial respon, malauradament, a una brutal analogia: la pura realitat d’uns fets que ens espanten, que ens avergonyen, que ens arrissen la pell i ens fan despertar-nos cada dia pendents de què dirà avui la ràdio… No pot ser… I ja no és només l’engany, és la quantificació concreta de l’engany, la magnitud bestial, espantosa, de l’engany… I ací és quan l’analogia amb la claveguera i amb el clavegueram es fa absolutament plàstica. Us podeu imaginar la quantitat d’hospitals, d’escoles, de centres de salut, d’ajudes socials, de beques, de llocs de treball... que s’hagueren pogut crear si aquests indecents no ens hagueren embolicat amb els casos CIEGSA, VALMOR, COOPERACIÓN, GÜRTEL... i un llarguíssim etcètera que han suposat milers de milions en sobrecostos, en salaris innecessaris i d’altres despeses inconfessables.

Això vol di que un riu de porqueria ha recorregut els nostres pobles, les nostres ciutats, les nostres comunitats i el nostre país? Que un riu de porqueria ha podrit els nostres ajuntaments, les nostres diputacions, les nostres conselleries i, fins i tot, els nostres ministeris? Que un riu de porqueria que passava per les seus del PP de diferents territoris, deixant milions d’euros per pagar les seues campanyes electorals, la reforma dels seus edificis, ‘complementava’ els salaris dels seus càrrecs electes i contribuïa a millorar les ‘condicions de vida’ dels seus afectes? Doncs, sí, intolerable. I més encara perquè l’olor arribava a quilòmetres a la redona i ho impregnava tot i tothom ho imaginava i tothom callava, malgrat que l’ambient era insuportable.

D’aquest enorme clavegueram no sabem ben bé l’extensió exacta però sembla que, de moment, hi ha dos territoris que han estat dominats durant molts anys per la més negra de les dretes, que han convertit en una mena d’autèntica claveguera: Madrid València. El que ells volien ‘vendre’ com una mena de laboratoris del neoliberalisme econòmic, de camp de proves de la privatització de la sanitat i l’educació i de les retallades de tots els serveis públics, i n’eren en realitat el paradigma de la negror i de la porqueria. Ara, en mans de gestores que resen perquè no ixquen més casos al seu si i puguen perviure més enllà dels pocs mesos necessaris fins que arribe el proper congrés refundador.

Mentre, tothom tenim en la retina, i en l’oïda també, les imatges grotesques, i les frases impúdiques, d’abraçades i de besades entre el Rajoy, la Rita, els Fabra, el Bigotes, el Rus, el Camps... Semblen imatges del passat... Ens farien riure si no fos que  han costat la ruïna d’un país, la misèria de molta gent, el patiment de milions de persones...

Tot un patrimoni produït amb el treball de la ciutadania que se n’ha anat pel forat d’una claveguera... Que uns lladres han fet anar per l’enorme forat d’una enorme claveguera que ells han fet possible al llarg de vint anys de, sembla,  malversar els diners públics, els de totes i els de tots.

Publicat al diari El Mundo el 2-3-2016