MASCLISMES
Fa uns dies, el 8 de març, celebràvem el Dia de la Dona. A
Castelló va haver una gran manifestació amb una participació històrica. Vaig
veure amb molta alegria moltes cares “noves” i molts càntics joiosos i irònics
que venien de grups de dones molt joves que aportaven una altra manera de
celebrar aquesta festa i de reivindicar els drets de les dones.
Me n’alegre moltíssim. Sembla que aquesta data senyera del
calendari reivindicatiu transcendeix, per fi, un cert esglaó generacional i
aconsegueix implicar amb força a les què han d’assolir veritablement el
protagonisme fonamental al si de la reivindicació feminista: les dones joves.
Perquè treball, ja en tenen! Sembla que no passa el temps.
Escoltem una i una altra vegada les mateixes frases, els mateixos acudits i
fins i tot passem per alt, sense donar massa importància, determinats
comentaris en personalitats públiques que, quasi sense adonar-se’n, “posen la
pota” amb algun ‘tic’ masclista... Clar, si ho han mamat durant tota la vida!
El darrer exemple el tenim aquests dies amb els comentaris
d’un ‘periodista’ al voltant de la publicació d’un llibre per part de la
presentadora d’Antena 3 Mònica Carrillo. L’inefable columnista fa una
descripció de les seues qualitats físiques que res tenen a veure amb el
contingut literari i que ofenen a qualsevol ment mínimament sana. Aquesta
professional ha rebut la solidaritat de la gran majoria de companyes i de
companys de l’àmbit periodístic, de la política i de la cultura, però encara
s’escolten veus que qualifiquen el fet d’anècdota i les reaccions
d’exagerades...
Hi ha un llarg camí per transitar perquè aquesta mena de
troglodites no tenen cap entrebanc ni físic ni intel·lectual a l’hora de
publicar aquestes porqueries. I encara troben la comprensió, i fins i tot el
somriure, de nombrosos companys de professió o de lectors que fan seus els seus
prejudicis.
Però és que convivim dia a dia amb comportaments sexistes i
els donem suport actiu o passiu. Hi ha una tolerància social cap a determinades
pràctiques que formen part del nostre dia a dia i que ajuden a perpetuar la
discriminació. En les nostres cases, amb el tracte diferenciat cap a les filles
o cap als fills; a les escoles, permetent jocs agressius que impliquen un ús
exclusiu de l’espai; potenciant el paper passiu de les xiquetes amb determinats
jocs i lectures, o pel·lícules; rient les ‘gràcies’ d’acudits clarament
masclistes; potenciant festes i ‘tradicions’ que fomenten el paper passiu i
discriminatori de la dona...
Caldrà plantejar-se definitivament si volem fer el salt o
volem avançar a pas de formigueta amb el dolor que això suposa per a tantes i
tantes dones. Companyes, germanes, filles, amigues... Aquesta societat serà
millor si deixa de mirar cap a un altres costat cada vegada que observem
qualsevol conducta impròpia. Dóna igual si és un costum, una tradició o ens fa
gràcia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario