FINAL DE VIATGE
Quasi quatre mesos han passat ja des
d’aquella nit del 20 de desembre que anunciava un període complicat de diàleg i
de negociació per tal de conformar un nou govern per a Espanya. No hem estat
capaços. No hem estat a l’altura de les circumstàncies. Han primat més els prejudicis i els
interessos partidistes i personals que les necessitats urgents de la ciutadania
i del conjunt del país. I el que dic és ben greu.
Ara, les responsabilitats no han de
repartir-se entre tothom per igual. Hi ha actors que les tenen en major i en
menor grau, en funció que hagen treballat amb major o amb menor èmfasi en la consecució d’un
acord per a una legislatura viable i efectiva.
I ací comença aquesta metodologia
‘argumentativa’ mitjançant dues propostes. Per una banda, uns elements purament
descriptius de la realitat, que posaran de manifest les actituds d’alguns
líders d’algunes formacions polítiques en relació al seu treball en favor o en
contra del diàleg i de la negociació. D’altra, exposarem algunes idees que
creiem reforcen la nostra posició en favor de la tesi defensada sempre en favor
de la necessitat de buscar els espais comuns, de la transversalitat, afavorida
especialment, en aquest moment històric, pel relleu generacional que viu la
nostra classe política.
Tot augurava un bon final, malgrat les
enormes dificultats. Els joves xafaven fort. Les seues mirades buscaven
complicitats i serien capaces de trobar-les. Trobarien de seguida el moment de
veure’s, de trobar-se i de parlar sense els formalismes habituals.
Però van passar els dies i no es movia
res de res, aparentment... I Rajoy deia que no al Rei. Primera actitud
absolutament negativa, que parla de la disponibilitat nul·la de buscar afectes,
o de la impossibilitat absoluta d’aconseguir-los. El Rei encomanà a Sánchez la investidura.
S’obren noves possibilitats, que immediatament es veuen frustrades pel ‘sainet’
increïble que representa Iglesias en seu parlamentària, carregant-se qualsevol
possibilitat de negociació seriosa en el futur, de no produir-se una
rectificació profunda dels procediments i de les formes. Allà anuncien noms i
cognoms de ministres, vicepresidents... I les corresponents línies roges:
referèndum i veto a la negociació amb Ciudadanos.
Tanmateix, hi ha una sèrie de forces
polítiques que treballen en paral·lel sobre continguts i propostes
programàtiques amb metodologies acordades i que avancen de manera òptima sense
entrebancs: Compromís, Esquerra Unida i Ciudadanos. Particularment aquest
darrer partit conforma una mesa de treball específica amb el PSOE, que molt
aviat es valora com a molt productiva.
Sánchez ha treballat des del primer dia per
incorporar a tothom a les converses i a la negociació de cara a la investidura,
a excepció del PP, a qui ha obert sempre la negociació política posterior a la
formació de govern. La línia bàsica d’aquest diàleg ha estat la
transversalitat, sense cap mena de prejudici. L’única línia roja ha estat haver
format part del govern de les retallades durant aquests quatre anys. Les
possibilitats s’han demostrat autèntiques i reals: un document de dues-centes
propostes concretes per tal de posar-les en marxa a partir de la primera
setmana de la constitució del govern del canvi i durant els quatre anys de la
legislatura, per posar fi a les polítiques de patiment, de desigualtat i de
retrocés dels drets socials que hem patit durant els quatre anys de govern de
la dreta.
Iglesias no ha trobat el moment per seure’s.
Quan l’ha trobat, de seguida ha hagut una excusa per alçar-se i arrossegar amb
ell els seus socis potencials, menys intransigents amb la transversalitat:
Esquerra Unida i Compromís.
Ciudadanos no ha mostrat tampoc la seua
cara més generosa: molt intransigent amb Podemos i pot ser massa disposat a
arribar a acords amb el PP. Valorem açò de manera negativa. Però sí que posem en valor l’esforç en consensuar un document
important com el de les dues-centes mesures, que és ben fàcil de signar per
qualsevol persona progressista d’aquest país... ja. Un document, per avançar.
Una llàstima que hagem arribat al final
d’un camí que s’albirava il·lusionant i que ara pot semblar que retornem de nou
a l’esglaó més potent de la senda de les dificultats. Però estic segur que el
superarem i que les vencerem. Segur que sí. Cal seguir tenint fe en els nostres
joves dirigents. Ha arribat l’hora del canvi generacional. Ells són el futur.
Sánchez ha mostrat el camí. Els altres estaran a l’altura, segur.
Publicat al diari Levante el 16-4-2016
