UN ALTRE GOVERN ÉS POSSIBLE

Després de l’espantada de Rajoy, s’obre un nou horitzó, diferent i esperançador, que canvia la percepció que la societat té de la política de dalt a baix. Ja no hi ha d’obstacles clars a l’acord que es puguen interposar de manera absolutament objectiva i física. Tothom pot reclamars-se interlocutor d’una negociació oberta, sense línies roges que s’interposen a priori i que impedisquen el fluir lliure de les paraules i de les opinions. Tampoc sembla que s’interposen barreres generacionals que interferisquen en la conversa de manera indirecta. Ben al contrari: la majoria de líders són d’una generació semblant i haurien de compartir models interpretatius ben pareguts.

Aleshores, on està l’enorme problema que tothom albira?

La dificultat és una barrera invissible. És un prejudici que tothom carreguem a la motxila i amb el qual ens enfrontem amb l’adversari amb un determinisme que sembla insoslaiable.

I no ens adonem que el diàleg existeix per véncer qualselvol dificltat, que naix per aconseguir l’acord, que té al seu si la idea del pragmatisme. Qualsevol dificultat pot ésser superada amb el diàleg mitjançant l’estratègia adequada. Només cal fixar ben a les clares els objectius a aconseguir i posar negre sobre blanc els punts en comú de la situació de partida.

En el cas que ens ocupa, són molts els punts en comú entre moltes de les forces polítiques objecte del diàleg i de la negociació i són encara més els objectius a aconseguir: un govern progressista que recupere els drets perduts i que pose en el centre de l’acció política les ciutadanes i els ciutadans d’aquest País, fonamentalment aquelles i aquells que no arriben a final de mes o que ni tan sols tenen forces per encetar-lo. I la lluita contra la desigualtat és una de les polítiques que posarem en marxa i amb les quals ens posarem, segur, d’acord i que hem d’encetar de manera immediata.

És més urgent que mai. Ha hagut un govern d’una dreta que no sols hem vist com ha oblidat absolutament a la ciutadania, sinó que l’ha menyspreada, l’ha maltractada, ha malbaratat els seus recursos, ha desfet la seua vida i ha desprestigiat d’una manera quasi obscena les seus institucions. Cal l’acord de les forces de progrés. Si no ho aconseguírem... Ningú no ho entendria.

Publicat a Diari Millars el 4/02/2016

CEDIM LA PARAULA

Alguns estan  sobreactuant d’una manera impròpia i absolutament descarada. I això no és bo de cap de les maneres.

Em referisc al tema de la cessió de senadors per part del Grup Socialista del Senat a diversos grups que no arribaven al mínim de deu exigit pel reglament de la Cambra Alta. Un tema tret de polleguera pels partits que han volgut convertir aquest tema en un escàndol quan és ben fàcil d’entendre: un exercici absolutament generós i democràtic per facilitar el diàleg i la negociació en el lloc més adient per exercir-les, en el parlament. Un exercici practicar, a més, en nombroses ocasions per diferents partits en funció de les seues necessitats de cada moment. Aquesta sobreactuació podríem anomenar-la “hipocresia política”.

I han volgut mesclar dos temes ben diferents: el cas de Podemos i les seues confluències en el Congrés i el d’Esquerra i Convergència al Senat. Res a veure! Podemo

s i les seues confluències tenen veu pròpia i ningú els la nega. El que reclamen és tenir-ne quatre en comptes d’una! Tot violentant el reglament de la cambra. Ben diferent és el cas del Senat, on el que es pretén és donar veu a un grup que no pot tenir-la, mitjançant un mecanisme previst en el reglament i que no violenta de cap manera el seu funcionament.

Jo no sóc independentista, però no crec que siga el moment de callar a ningú. Ni ara ni mai. El Senat és la cambra de representació territorial i volem aprofundir en aquesta funció fonamental. Aleshores, no podem, per una qüestió absolutament formal, callar unes veus, o minimitzar-les, perquè volem aprofitar una conjuntura determinada. Em sembla impresentable, de veres...

Jo sabia la lectura que faria determinada dreta d’aquest País, però no m’imaginava d’altres reaccions. Supose que és perquè el moment és de molta dificultat i els nervis estan a flor de pell. Hem d’ asserenar-nos totes i tots i raonar. La raó no vol força i la paraula no fa mal a ningú. Aleshores, parlem-ne.

I ara, què?

Són moments polítics complicats. Per tothom. Però qui diu que la democràcia és fàcil? Qui diu que la vida és fàcil? Qui diu que viure i conviure és fàcil? És ben difícil, però és un veritable repte que hem d’agafar amb veritables ganes de fer-li front i  de guanyar-lo. Perquè la vida és això: un seguit de reptes que cal que anem enfrontant i que el fet d’anar superant-los és la prova més important d’estar vivint plenament i d’anar creixent de les dificultats, com a persones i com a societat.

Hem estat escoltant dels uns i dels altres allò que “ara és temps de diàleg”, que “calia reescriure el pacte de la Transició”, que “s’ha acabat el temps del bipartidisme”... Bo, doncs obrim els nostres caps a la diversitat i deixem que les propostes esdevinguen elements reals de discussió.

De moment, només se sent parlar de “línies roges” i no de llocs comuns. La filosofia dialògica parla de la recerca dels llocs comuns com a punt fonamental de partida i de fixar les millors condicions per propiciar la interlocució. No sembla que aquests dies s’haja intentat recórrer aquesta senda...

Som molts els que portem anys deixant-nos la pell en el somni de la construcció d’un món més just, que treballem des de l’esquerra per fer-lo possible. Lluitant contra la frustració, contra la desesperança, contra la corrupció, contra el malbaratament, contra la injustícia... Imaginant que un dia una altra política seria possible... I ara que és possible, ara que podem posar-nos d’acord, ara que hi ha la possibilitat d’unir agendes de treball, projectes, idees, programes... Ara dibuixem “línies roges” que ens separen i ens impossibiliten dibuixar els nostres somnis, els que havien de possibilitar la construcció d’aquell món millor. No m’ho vull creure. No m’ho puc creure. Hem de trencar-les!

 (Publicat a Diarimillars.es el 7/01/2016)

EL TERCER FIL, QUE ENS OFEGA…

 

Perdent el temps amb obres que fan riure, o plorar. Perquè comencen quan haurien d'estar ja finalitzades i perquè són d'una envergadura impròpia, que fa vergonya. Li diuen 'tercer carril' quan el que és realment és un tercer fil que intentarà fer compatible la via actual amb la de l'ample europeu que utilitza l'AVE, amb què compartirà plataforma. No hi haurà, per això, cap altre carril nou. Els AVE compartiran recorregut i plataforma i "competiran" amb la resta de trens que ja saturen aquest recorregut entre Castelló i València. Quan s'acaben les obres, no es resoldran tots els problemes que tenim. En quedaran alguns que ara ningú no ens explica. I no voldríem saver el perquè.

 

Raons electoralistes els han dut a accelerar les obres per tal d'intentar finalitzar-les abans de les eleccions de desembre. Ara ja han vist que no és possible i ja no els importen tant els terminis de finalització d'aquestes. Increïble, però cert. Unes obres kafkianes que suposen que per a que funcinen uns AVE de baixa velocitat, paradoxalment, hagen de suprimir-se el Alvia i un fum de trens de rodalia.

 

A aquest país, sovint, per solucionar un problema, s'empitjoren molts altres. Ja n'estem acostumats a això, malauradament! Sobretot quan els interessos particulars i electorals es posen per damunt dels de la ciutadania i, com queda demostrat en aquest argumentari, no hi ha cap raó que aconselle la implantació del tercer fil amb 'precipitació i nocturnitat' i sense una planificació alternativa per tal de donar servei als milers de viatgeres i viatgers que ara s'hi veuen afectats i s'hi veuran afectades i afectats durant molts mesos.

 

De moment, ADIF i Foment no ens donen tota la informació. Hem fet moltes preguntes i hem sol·licitat informes detallats sobre aquesta problemàtica complexa. Estem a l'espera. Les ciutadanes i ciutadans de Castelló també.

 

MÉS EDUCACIÓ

Pep Grau*

 

Som molts els que pensem que l'educació és una eina potent de transformació de la societat, a més d'un dret inalienable de les persones, garantia d'accés, des d'un plànol d'igualtat, a la cultura, a l'educació, a la promoció personal i laboral i a tot allò que ens puga fer créixer com a individus exercint la nostra llibertat.

 

Per això ens alegra tantíssim que la ciutadania estiga contenta amb la nova gestió educativa al País Valencià. El nou conseller Marçà i el nou secretari autonòmic, Soler, estan demostrant que el diàleg i l'acord són possibles al si de la comunitat educativa. Que l'autoritarisme i la imposició poden ser cosa del passat i restar definitivament en l'oblit. Que una altra política educativa és possible, malgrat les hipoteques rebudes i els calaixos plens de factures.

 

I s'han pres ja mesures importants. Començàrem amb la modificació de la data d'inici de curs, acordant-ne una de molt més racional i acceptada per tothom. Hem continuat per la gratuïtat dels llibres de text, que en un context de dificultats econòmiques ningú no dubta de l'encert de la mesura. Gratuïtat universal, amb l'acord i el compromís necessari d'altres institucions com les diputacions i els ajuntaments. I finalment, una altra mesura importantíssima ha estat, sense dubte, l'escolarització progressiva de les xiquetes i els xiquets de 2 anys en centres escolars públics, començant, preferentment, per aquelles escoles que han perdut unitats d'infantil com a conseqüència de les retallades aplicades per l'anterior govern de la dreta per tal de compensar la davallada de la matrícula en cursos anteriors. Aquesta mesura, a més, contribuirà a potenciar l'èxit escolar i a fer més compatibles la vida familiar i la vida laboral.

 

Això és treballar per l'escola pública.

 

Ja els sap greu a les senyores Català i Bonig. Aquesta última no deixa de dir de tot en contra del nostre conseller. No pel que fa o pel que diu en relació a la nostra educació... Sinó pel que creu que pensa o pot pensar en relació a no se sap ben bé quins temes. Vaja! Quin problema per al futur de la nostra educació! 

 

A mi em precupa més el seguidisme que ha fet l’anterior l'administració valenciana del senyor Wert i, en general, el paper de "conejillo de Indias" que hem jugat ací en el conjunt de les polítiques socials. L'educació ha estat la punta de llança: concert dels ensenyaments postobligatoris, cessió de sol públic per a construcció de centres privats, concerts generalitzats, fins i tot amb segregació de génere...

 

I la manca de diàleg ha estat la pauta. Diàleg, per a què? El ministre Gabilondo havia tancat pràcticament al 90% un pacte educatiu global que el PP va trencar en el darrer moment perquè les seues enquestes li deien que anava a guanyar per majoria absoluta. Per a què necessitava un pacte educatiu si podia aplicar el programa FAES? Aquesta és la voluntat de diàleg de la dreta d'aquest país.

 

I l'educació és per definició saber parlar, saber dialogar, respectar-se, escoltar l'altra persona... Negociar, compartir opinions, ser capaços de renunciar a una part dels nostres interessos per tal d'integrar-ne uns altres de més diversos. 

 

Això és el que no han sabut fer ni Font de Mora ni Catalá ni Wert. A Font de Mora li han donat un lloc a la mesa de les Corts. A Wert una Ambaixada a París. País...

 

Per cert, vaig tenir el dubtós privilegi de conèixer i d'escoltar Méndez de Vigo en la compareixença en la comissió d'educació del Congrés. Em va donar molt mala impressió. Tampoc em va semblar una persona "educada". Em va dona la idea d'una persona altiva, prepotent, sobrada, de tornada de tot... D'Europa sabia més que ningú; de la universitat, qui li havia d'ensenyar res? Sabia muntar a cavall i jugar a tenis... esportista, dels que més! Que de paralitzar la LOMQE "nada de nada" Que de ministre breu, res de res! Que ell anava a continuar després de les eleccions! I així, tot... Home, una miqueta d'humilitat, que tots no som de bona família!

 

L’EUROPA QUE ENS ENORGULLEIX

 

Sí, ens enorgulleix pertànyer a una Europa acollidora i solidària amb el dolor i el patiment de les persones que es veuen obligades a fugir de la barbàrie que sempre és la guerra. I sí, Europa ha reaccionat molt tard i molt mal, però ho ha fet i sembla que ara ho està fent de manera raonada i amb el consens de les organitzacions del món de la cooperació internacional, amb les entitats locals i regionals... Molt de temps perdut, dies i anys de patiment i de dolor... de morts...

L’altra Europa, la que ens fa fàstic, la que ens avergonyeix, la que menyspreem absolutament és aquella que nega l’acollida i que crea una barrera darrera de l’altra per tal d’impedir-la a tota costa; que criminalitza les persones refugiades de manera indiscriminada i possibilita el seu maltractament i la seua indignitat. Aquesta Europa no és la meua, no és la nostra, no és la de la bona gent.

La idea d’Europa mai ha estat uniforme. El projecte de vida, de futur, d’allò que volem que siga la nostra casa, la casa de totes i de tots. Què és el que volem fer amb Europa? Ja en vam tenir de problemes amb el projecte de constitució... Hi ha qui volem molt i hi ha qui es contentaria amb molt menys. I quant ens enfrontem amb realitats complexes com aquesta, les solucions que es proposen són també complexes i suposen conflictes al si de la ciutadania que cal resoldre parlant i sometent a debat la idea d’Europa.

A mi m’agrada Europa. I m’agrada el que anomenem ‘Model Europeu’, en referència al que va sorgir del pacte entre democristians i socialdemòcrates en acabar la Segona Guerra Mundial. És un model solidari que ha garantit el benestar en els països més avançats de l’occident europeu i ha contribuït indubtablement a la seua prosperitat i a la seua homogeneïtat social. Un model que ha anat creixent de manera imparable al continent i que amenaçava, fins i tot, de creuar l’oceà...

Als vuitanta el tatcherisme va voler imposar a Europa l’agenda ‘neocon’ i això va suposar una escletxa important en el model d’estat del benestar. A partir d’aleshores cada nova crisi ha posat en dubte les conquestes socials de la universalitat de la sanitat, de l’educació i dels serveis socials. Cada dia es posa en dubte el tema del futur de les pensions...

A mi m’agrada Europa. Però cada vegada tinc més clar que no m’agraden ni els tatcherismes que qüestionen permanent el futur dels serveis públics universals i gratuïts i de qualitat, ni els populismes feixistes que neguen la dignitat de les persones i qüestionen els seus drets universals.

Que no ens agraden aquells que aprofiten el seu pas pel govern per privatitzar els serveis públics, per conveniar-los amb els seus amics, per beneficiar les empreses del seu entorn econòmic i ideològic, per canviar les lleis i fer-les a la seua mida i a la seua conveniència, per crear un marc que afavorisca el seu hàbitat de corrupció...

Que no ens agraden aquells que no tenen cor ni sentiments. O que només són capaços de mostrar empatia amb els ‘seus’. Que miren els altres com a ésser distints que no són susceptibles de la seua atenció. Aquesta gent, no m’agrada. Aquesta no és la ‘meua Europa’. I cal un esforç per parlar-ne, per fer pedagogia, per posar negre sobre blanc quina és aquesta Europa que volem i en quins principis se sustenta.

Perquè hi ha molt més que ens uneix que ens separa. I ho hem vist. La imatge d’un xiquet mort en la platja, en el braços d’un policia... ha mogut cors, caps, pensaments, crèdits... Aquests vagons de tren plens de gent, les cues de gent en les estacions d’aquestes ciutats innombrables dels antics països de l’est... les platges de les illes gregues i italianes... Tota aquesta acumulació d’imatges, els discursos xenòfobs d’alguns líders europeus, han fet el milacre: sembla que ara tothom estiguem d’acord amb l’acollida! Només queden fora els bàrbars de sempre! Els de l’Europa que no volem...

* Publicat a Levante de Castelló el12/09/2015

Sobre Grècia

Avui he assistit, com a diputat, a la compareixença del president del govern davant del Plenari de la Cambra del Congrés dels Diputats per tal d’informar dels passats Consells Europeus. Com es pot entendre, el tema estel·lar ha estat la situació de Grècia.

Mai he sentit major vergonya aliena.  Cap aportació nova que no coneguérem ja per la premsa. Cap valoració que no fos absolutament previsible... I aquesta persona és la que ens representa en els fòrums internacionals? Aquesta persona és la que dirigeix aquest país? Aquest és el president del govern d’Espanya?

Ha hagut moments que m’he sentit incòmode a l’escó i he pensat que tenim molt mala sort de tenir al davant aquesta dreta que no para de fer aplaudiments a discursos tant buits de contingut, insolidaris, menyspreadors, prepotents, aliens a la realitat social i política d’aquest país i del conjunt d’Europa... I damunt pensant que tenen el monopoli de la veritat i la clau de l’èxit econòmic i polític.

I en diuen populisme... Ells són populisme.

I Grècia esdevé el fantasma d’on provenen tots el mals: el monstre al qual cal castigar per tal que aprenga a comportar-se i a no eixir-se’n del camí marcat. No s’enrecorden que qui va encetar el camí de la mentida i del frau no va ser Syriza sinó els seus correligionaris de Nova Democràcia. I per castigar Syriza i previndre l’arribada del ‘dimoni’ populista no els tremola la mà encara que amb el càstig vinguen les mesures més dures i el sofriment i el patiment del conjunt del poble grec.

Així aprendran.

Pedro Sánchez ha estat la imatge oposada, la de la sensibilitat, la de la modernitat, la del discurs coherent, la de la crítica constructiva, la de de la visó realista.

Un discurs dur front a una realitat dura: posar en evidència la figura d’un líder que ha jugat a ser un ‘convidat de pedra’ en una situació veritablement crítica per a Grècia i per a Europa, que ha aprofitat aquesta difícil situació per a treure pit del patiment alié.

Lamentable.