L’EUROPA QUE ENS ENORGULLEIX

 

Sí, ens enorgulleix pertànyer a una Europa acollidora i solidària amb el dolor i el patiment de les persones que es veuen obligades a fugir de la barbàrie que sempre és la guerra. I sí, Europa ha reaccionat molt tard i molt mal, però ho ha fet i sembla que ara ho està fent de manera raonada i amb el consens de les organitzacions del món de la cooperació internacional, amb les entitats locals i regionals... Molt de temps perdut, dies i anys de patiment i de dolor... de morts...

L’altra Europa, la que ens fa fàstic, la que ens avergonyeix, la que menyspreem absolutament és aquella que nega l’acollida i que crea una barrera darrera de l’altra per tal d’impedir-la a tota costa; que criminalitza les persones refugiades de manera indiscriminada i possibilita el seu maltractament i la seua indignitat. Aquesta Europa no és la meua, no és la nostra, no és la de la bona gent.

La idea d’Europa mai ha estat uniforme. El projecte de vida, de futur, d’allò que volem que siga la nostra casa, la casa de totes i de tots. Què és el que volem fer amb Europa? Ja en vam tenir de problemes amb el projecte de constitució... Hi ha qui volem molt i hi ha qui es contentaria amb molt menys. I quant ens enfrontem amb realitats complexes com aquesta, les solucions que es proposen són també complexes i suposen conflictes al si de la ciutadania que cal resoldre parlant i sometent a debat la idea d’Europa.

A mi m’agrada Europa. I m’agrada el que anomenem ‘Model Europeu’, en referència al que va sorgir del pacte entre democristians i socialdemòcrates en acabar la Segona Guerra Mundial. És un model solidari que ha garantit el benestar en els països més avançats de l’occident europeu i ha contribuït indubtablement a la seua prosperitat i a la seua homogeneïtat social. Un model que ha anat creixent de manera imparable al continent i que amenaçava, fins i tot, de creuar l’oceà...

Als vuitanta el tatcherisme va voler imposar a Europa l’agenda ‘neocon’ i això va suposar una escletxa important en el model d’estat del benestar. A partir d’aleshores cada nova crisi ha posat en dubte les conquestes socials de la universalitat de la sanitat, de l’educació i dels serveis socials. Cada dia es posa en dubte el tema del futur de les pensions...

A mi m’agrada Europa. Però cada vegada tinc més clar que no m’agraden ni els tatcherismes que qüestionen permanent el futur dels serveis públics universals i gratuïts i de qualitat, ni els populismes feixistes que neguen la dignitat de les persones i qüestionen els seus drets universals.

Que no ens agraden aquells que aprofiten el seu pas pel govern per privatitzar els serveis públics, per conveniar-los amb els seus amics, per beneficiar les empreses del seu entorn econòmic i ideològic, per canviar les lleis i fer-les a la seua mida i a la seua conveniència, per crear un marc que afavorisca el seu hàbitat de corrupció...

Que no ens agraden aquells que no tenen cor ni sentiments. O que només són capaços de mostrar empatia amb els ‘seus’. Que miren els altres com a ésser distints que no són susceptibles de la seua atenció. Aquesta gent, no m’agrada. Aquesta no és la ‘meua Europa’. I cal un esforç per parlar-ne, per fer pedagogia, per posar negre sobre blanc quina és aquesta Europa que volem i en quins principis se sustenta.

Perquè hi ha molt més que ens uneix que ens separa. I ho hem vist. La imatge d’un xiquet mort en la platja, en el braços d’un policia... ha mogut cors, caps, pensaments, crèdits... Aquests vagons de tren plens de gent, les cues de gent en les estacions d’aquestes ciutats innombrables dels antics països de l’est... les platges de les illes gregues i italianes... Tota aquesta acumulació d’imatges, els discursos xenòfobs d’alguns líders europeus, han fet el milacre: sembla que ara tothom estiguem d’acord amb l’acollida! Només queden fora els bàrbars de sempre! Els de l’Europa que no volem...

* Publicat a Levante de Castelló el12/09/2015