Reconfortat i orgullós

Pep Lluís Grau*

Més de 140.000 persones desaparegudes després de quaranta anys de dictadura i de més de quaranta anys de democràcia. Aquesta és la xifra que a mi, i a qualsevol persona decent, m’arrissa la pell i em talla la respiració. Només a Castelló, quasi mil persones van ser afusellades al riu sec, a la vora del cementeri, durant els primers anys de la dictadura i fins als anys seixanta. 33.833 persones foren soterrades al “Valle de los Caídos”, moltes d’elles presoners que treballaren com a esclaus en la seua construcció i d’altres que foren transportades sense coneixement dels seus familiars fins aquella inefable tomba. Per cert, 1.727 eren de la província de Castelló, un percentatge molt elevat si el comparem amb el total global.

Franco va preparar aquest vergonyós monument amb molta cura perquè volia quedar immortalitzat per sempre a la manera dels emperadors romans o dels faraons egipcians... El dictador que causà el més gran dels dolors presidint l’escena mortuòria junt a les seues víctimes i intentant passar a la posteritat com el més gran estadista de la pau i la concòrdia...

Franco no va produir només dolor i sofriment per l’enorme quantitat de víctimes que va causar, també per la repressió, la venjança i el control social que va exercir sobre les i els vençuts. Ell, a qui l’església catòlica passejava sota pal·li, qui anava de defensor del cristianisme, va exercir el seu poder sense cap mena de pietat cap als qui pergueren la guerra: morts, desapareguts, represaliats, exil·liats...

Franco va ser el responsable d’un endarreriment econòmic, cultural, social i polític que a totes i a tots en costat dècades recuperar.

Ara encara hi ha algú que planteja que no era el moment. Fins i tot hi ha qui diu que no calia remoure el passat. Jo crec que he apuntat raons més que suficients per a justificar l’exhumació del cos del dictador. Ara, quan els tribunals han dit que per fi es podia dur a terme aquest acte de justícia històrica. Absolutament inajornable.

Jo, com a persona decent i amb el deure moral d’honorar la memòria democràtica del meu país, em senc reconfortat i molt orgullós.

*Candidat al Senat pel PSOE a Castelló

TÍTOL DE LA SECCIÓ: A LES CLARES

SOCIETATS OBERTES

Pep Lluís Grau*

Necessitem més que mai poder conviure. Ho necessitem com l’aire que respirem. De vegades, sembla que ens podríem ofegar dins d’aquest ambient irrespirable, amb crits, amenaces, ultimàtums, condicions inassolibles, mentides... Necessitem espai, una miqueta més de confiança, moure’ns amb una certa autonomia, sense pensar que ens equivocarem, que ho farem malament i que algú ens ho recriminarà com es fa amb un xiquet menut... Necessitem saber que el què pensem és possible que tinga trellat i que, fins i tot, tinga tot el sentit del món. Que podem confrontar les nostres idees amb tothom sense cap por i amb tot el respecte per qui estiga al davant.

Sembla mentida que estiguem escrivint això avui, després de 40 anys de democràcia, però és així. I ho és perquè els discursos han esdevingut lletra gran, grans titulars, elements per impressionar i no per dur-nos a la reflexió. Vivim dels titulars, d’aquesta lletra grossa que ens arriba a l’estómac i no al cervell,  que ens enfronta i no ens ajuda a la comprensió ni a l’acord.

La convivència es fonamenta en buscar espais comuns, no en la imposició d’aquells que una minoria podria pensar que són els millors per tothom. És el s’anomena ‘moral de mínims’, característica de les societats obertes, en contraposició a la ‘moral de màxims’ que és la pròpia de les societats autoritàries.

És per això que les societats obertes es fonamenten en la cultura del diàleg, en obrir espais de reflexió, en promoure el pensament lliure, en la no imposició, en combatre la mentida i la calumnia, en promoure la igualtat d’oportunitats... Pel mateix, les societats tancades exerciten l’autoritarisme per tal de garantir el pensament únic, l’absència de crítica, l’unilateralisme, la unanimitat artificial...

Tothom tenim sovint la temptació de creure que el què nosaltres pensem és el correcte, que la nostra opció és la millor i que nosaltres ho faríem més bé que ningú. Però hem d’estar sempre oberts a la crítica, perquè la convivència democràtica és un bé massa apreciat i preciós per a posar-lo en perill, negant la capacitat de l’adversari de tenir una visió diferent a la nostra.

*Senador del PSOE per Castelló  

DILEMA

Fa temps, vaig escriure un article que s’intitulava “claveguera” i que venia a descriure una situació ben semblant a la què estem vivint aquestes setmanes i mesos: ens llevem tots els matins amb una notícia judicial relacionada amb la corrupció del gran partit de la dreta. És com si un gran clavegueram d’aigües brutes recorregués les seus més representatives: Gènova, plaça d’Amèrica, González Adalid, Palau Reial... I el què és molt més preocupant, les seus de les institucions on governen o on han governat recentment.

Sovint afirmem que ens resulta incomprensible que la ciutadania, almenys en un percentatge significatiu, atorgue la seua confiança a aquells que, com queda demostrat, practiquen sistemàticament la corrupció, siga per omplir-se les seues butxaques, siga per finançar les campanyes electorals, siga per construir les seus dels seu partit, siga per omplir els sobres per completar el sous dels seus diputats, dels seus dirigents polítics o orgànics, o per pagar acomiadaments ‘en diferit’.

No entenem que davant d’aquesta obvietat, que el principal partit de la dreta d’aquest país és corrupte i practica la corrupció més escandalosa i indissimulada, el vot es mantinga més o menys estable per a aquesta formació política i el que anomenem ‘sostre electoral’ els siga permetent governar en  l’Estat, en governs autònoms, en moltes diputacions i en nombrosos ajuntaments.

Hi ha diverses explicacions a un fenomen ben difícil d’entendre a primera vista. Algunes venen del camp de la sociologia i d’altres caldria busca-les en les de l’ètica. Perquè, per una banda, cal plantejar quines alternatives hi ha en el camp de la dreta que puguen satisfer les expectatives del votant que se situa ‘a la dreta del PP’ i que podria homologar-se amb els moviments ultra que abunden a Europa. És evident que ací estan a ‘la gran casa de la dreta’. També, cal arreplegar a tots aquells votants descontents amb el suport als serveis públics i en contra de les retallades que es fa des de l’esquerra en general i des del PSOE en particular, amb claredat i sense dubtes. Sanitat pública, escola pública, denúncia de molts dels concerts de la concertada... L’aparició de Ciudadanos pot ser ací una alternativa, que alguns votants ja l’han contemplada en recents convocatòries.

Finalment, hi ha una explicació a cavall entre la sociologia i la moral que és la manca de compromís ciutadà amb allò públic, amb la responsabilitat de contribució al què és de tothom, que fa que sovint justifiquem el frau i la picaresca i, per analogia, vegem certs comportaments com a característics de la societat on vivim. A més, la corrupció afecta, encara que de manera molt menys general, a altres forces polítiques, la qual cosa fa que sentim sovint la frase ‘tots són iguals’ que, de fet, disculpa al PP.

Però, a la fi, hi ha el fet de trobar-nos davant de del fet de decidir, d’emetre el nostre vot o de prendre determinades decisions. A la fi, ens situem davant del mirall que ens torna la nostra pròpia imatge: la del compromís ètic de regenerar aquest país i aquesta societat o de continuar amb la complicitat, directa  indirecta, de mantenir un règim basat en la corrupció.

Les properes eleccions primàries en el PSOE també ens plantegen aquest dilema.

Millars 16,5,2017

 PER QUÈ PEDRO SÁNCHEZ

El dia 21 d’octubre hi eleccions primàries al PSOE i les opcions fonamentals són Susana Díaz i Pedro Sánchez. No es juga només el lideratge al si del Partit Socialista sinó el futur de l’esquerra a Espanya, amb tot el que això comporta. El tema mereix la reflexió a fons de les diferents alternatives en joc.

 Es tracta de decidir-nos per la continuïtat o per la renovació a fons, per un partit dirigit i dominat per uns pocs o per un partit democràtic i amb la participació activa de la seua militància. I tot això amb la mirada atenta de milions de votants que esperen el resultat per decidir-se per abandonar-nos o per continuar donant-nos els seu suport.

I no és només això, que ja és un tret importantíssim, hi ha moltes més raons. Hi ha un aspecte fonamental que és el mode de funcionament intern del partit, allò anomenat “orgànic, que té a veure amb allò de la “vella política” i que ha desencantat de manera molt i molt important a bona part de la ciutadania. Els fets que tingueren lloc el dia 1 d’octubre  de 2016 i que van concloure amb el colp de mà contra Pedro Sánchez en el Comitè Federal del PSOE és un exemple d’aquesta manera d’actuar. Les adhesions inquebrantables entre barons i líders històrics per donar suport explícit o implícit a determinat candidat o candidata entraria també en el mateix argumentari.

Diu Vallespín que “la razón más importante por la que los ciudadanos muestran ese desencanto tiene que ver con el sistema de partidos y con sus tripas orgánicas”. I afegeix “piensan, pensamos, que los políticos ofrecen más lealtad a sus estructuras de partido que a la propia sociedad de la que traen razón de ser, la que los elige, a la que representan, y a la que defraudan”. I ens ofereix la solució: “los ciudadanos quieren mejor política y quieren mejores políticos, piden participar y los politólogos recomiendan, además, hacerlo participando en instancias de deliberación”.

El vell i el Nou PSOE. El vell, amb aquestes actuacions que ens allunyen de la ciutadania i de la militància, que no enten absolutament res del perquè d’aquestes decisions, en les quals no ha tingut cap mena de protagonisme. Si es parla de participar en primàries, en els processos d’elaboració de les propostes programàtiques, en les campanyes electorals... No es participa en la decisió de destitució del líder del partit? No es participa en una decisió històrica com és donar el govern a la dreta corrupta? El Nou PSOE és vol apropar a la ciutadania amb mesures de democratització, transparència, participació en les decisions i en l’elecció de qui les ha de posar en marxa. Radicalitat democràtica.

Pedro Sánchez abandera un Nou PSOE, encapçala un moviment, el de les plataformes, que ha esdevingut una autèntica revolució al si de les agrupacions socialistes de tota Espanya. Mai el partit ha estat més viu gràcies a les Plataformes, que han posat en pràctica allò de construir un partit de la militància, radicalment democràtic on no caben militants de primera amb més privilegis que la resta. Aquest Nou PSOE té la vocació de liderar l’esquerra mitjançant el diàleg i la negociació.

I no hem parlat del model territorial. La candidata, i els barons que li donen suport, tenen una visió antiga i caduca d’Espanya que mai solucionarà els problemes de cohesió i de vertebració que tenim. És important abordar aquesta qüestió amb intel·ligència i sense prejudicis, sense les tradicionals línies roges. Si volem avançar en la solució d’aquest tema, haurem de canviar el discurs de sempre i aportar  una visió constructiva.

Aquestes són tres de les raons fonamentals per apostar per Pedro Sánchez: la democratització i renovació per construir un nou PSOE; la vocació per liderar l’esquerra, des del diàleg i la negociació i treballar a fons per solucionar el problema territorial sense prejudicis, amb rigor i decisió.

Finalment, Pedro Sánchez ha esdevingut un símbol per a molts i moltes de nosaltres, un referent imprescindible per a recuperar la dignitat perduda: cal vèncer per reparar la injustícia, per deixar les coses al seu lloc, per poder alçar la cara i tornar a mirar als ulls a la gent...

L’altre dia, a un acte a Borriana, deia que Pedro ens ha guanyat el cor. I és així. A més de tots els arguments, que hi ha moltíssims, està l’afecte i l’estima per una persona que ha sabut mantenir la seua dignitat front als poderosos de dins i de fora. I ara ens demana el vot amb un somriure!!

Levante, 13,5,2017

HO TINC BEN CLAR

Claríssim! Apostem per la refundació del PSOE, pel futur i no pel passat, per un nou PSOE i no per una estructura anquilosada que reprodueix maneres poc saludables que permeten actuacions vergonyoses com la de l’1 d’octubre, que va culminar amb un ‘colp de mà’ que destituí, de facto, al secretari general que havia estat elegit democràticament. Clar que sí, clar que estem per empoderar la militància, que assumisca la capacitat de decidir en les qüestions fonamentals que els hi afecten o afecten al futur de la societat on treballen i on lluiten en el seu dia a dia, que decidisca amb el seu vot qui els representa en els òrgans de representació o en els càrrecs institucionals i que siga informat puntualment de la seua gestió, perquè no puguen repetir-se fets com els de l’últim Comité Federal, que mai podrem oblidar.

Ho tenim ben clar que la nostra opció és un nou PSOE on es practique i on es visca una democràcia radical, transparent, participativa, amable, permanentment autoexigent en les formes i en els continguts. Un partit on es respire i es visca la llibertat.

Tenim ben clar quin és el partit que volem perquè l’estem construint dia a dia, colze a colze amb les i els militants de totes i cadascuna de les agrupacions on anem, de manera amable i entusiasmada. Perquè partim del rebuig absolut del què no volem, del què ha passat i no ha de tornar a passar, de les antigues maneres de fer que no ens agraden en absolut i que han propiciat un fets que ens avergonyeixen.

Sabem clarament què és el que passa quan les decisions no es prenen democràticament, quan venen imposades, quan no s’entenen i no es comparteixen... Quan són uns pocs els què dirigeixen el partit i la gran majoria ‘acaten’ els seus mandats... La desafecció està assegurada. Les seus es buiden i la participació en el dia a dia de l’organització cada vegada és més minsa. La joventut desapareix perquè no entén aquesta manera de funcionar. És evident. És ben clar que el divorci entre partit i militància es trasllada i es reprodueix, a la fi, a la relació entre partit i societat: és una conseqüència inevitable.

 I és ben clar que aquesta és una descripció que reprodueix molt fidelment la realitat del ‘vell PSOE’, el del ‘cop de mà’, del partit dels barons, el de les pressions, el de les línies roges, el dels temes ‘tabú’, el de les sancions a qui no obeeix, el dels grans actes on els protagonistes són els de sempre... Açò té molt d’allò que anomenem ‘vella política’, la de la retòrica de les grans paraules que no diuen res i que amaga les mateixes maneres de fer de sempre, tant allunyades de la realitat i dels veritables interessos de la militància i de la societat. Tenim ben clar que això no ho volem.

Els darrers mesos s’ha produït un veritable terratrèmol al PSOE: militants indignades i indignats que han omplert les seus per crear plataformes per defensar els seus drets, per recuperar la seua paraula, per tornar a reprendre la seua iniciativa, per alçar la veu i dir ben alt i ben fort que necessitem un nou PSOE que ens retorne la dignitat.

El camí està encetat i hi ha una persona que ha esdevingut el símbol del què aquest partit necessita: Pedro Sánchez. La víctima que ha estat vista per tothom com a carregada de raó, sacrificada per no acceptar imposicions impròpies, per defensar la paraula donada, per ser fidel als votants i a la militància. Va dimitir, forçat per un moviment conspiratiu, va deixar el seu escó per coherència i ha partit de zero. No hi ha ningú que puga dir el mateix, que tinga les cartes a la mà, a la vista de tothom. I amb una proposta de regeneració per construir un partit del segle XXI, amb connexió directa amb la societat i amb un model de participació que assegura una veritable qualitat democràtica. Ho tinc claríssim.

Diari Millars 14-4-2017

MASCLISMES

Fa uns dies, el 8 de març, celebràvem el Dia de la Dona. A Castelló va haver una gran manifestació amb una participació històrica. Vaig veure amb molta alegria moltes cares “noves” i molts càntics joiosos i irònics que venien de grups de dones molt joves que aportaven una altra manera de celebrar aquesta festa i de reivindicar els drets de les dones.

Me n’alegre moltíssim. Sembla que aquesta data senyera del calendari reivindicatiu transcendeix, per fi, un cert esglaó generacional i aconsegueix implicar amb força a les què han d’assolir veritablement el protagonisme fonamental al si de la reivindicació feminista: les dones joves.

Perquè treball, ja en tenen! Sembla que no passa el temps. Escoltem una i una altra vegada les mateixes frases, els mateixos acudits i fins i tot passem per alt, sense donar massa importància, determinats comentaris en personalitats públiques que, quasi sense adonar-se’n, “posen la pota” amb algun ‘tic’ masclista... Clar, si ho han mamat durant tota la vida!

El darrer exemple el tenim aquests dies amb els comentaris d’un ‘periodista’ al voltant de la publicació d’un llibre per part de la presentadora d’Antena 3 Mònica Carrillo. L’inefable columnista fa una descripció de les seues qualitats físiques que res tenen a veure amb el contingut literari i que ofenen a qualsevol ment mínimament sana. Aquesta professional ha rebut la solidaritat de la gran majoria de companyes i de companys de l’àmbit periodístic, de la política i de la cultura, però encara s’escolten veus que qualifiquen el fet d’anècdota i les reaccions d’exagerades...

Hi ha un llarg camí per transitar perquè aquesta mena de troglodites no tenen cap entrebanc ni físic ni intel·lectual a l’hora de publicar aquestes porqueries. I encara troben la comprensió, i fins i tot el somriure, de nombrosos companys de professió o de lectors que fan seus els seus prejudicis.

Però és que convivim dia a dia amb comportaments sexistes i els donem suport actiu o passiu. Hi ha una tolerància social cap a determinades pràctiques que formen part del nostre dia a dia i que ajuden a perpetuar la discriminació. En les nostres cases, amb el tracte diferenciat cap a les filles o cap als fills; a les escoles, permetent jocs agressius que impliquen un ús exclusiu de l’espai; potenciant el paper passiu de les xiquetes amb determinats jocs i lectures, o pel·lícules; rient les ‘gràcies’ d’acudits clarament masclistes; potenciant festes i ‘tradicions’ que fomenten el paper passiu i discriminatori de la dona...

Caldrà plantejar-se definitivament si volem fer el salt o volem avançar a pas de formigueta amb el dolor que això suposa per a tantes i tantes dones. Companyes, germanes, filles, amigues... Aquesta societat serà millor si deixa de mirar cap a un altres costat cada vegada que observem qualsevol conducta impròpia. Dóna igual si és un costum, una tradició o ens fa gràcia.

Diari Millars 15 de març de 2017

AMB PEDRO

Diuen que la crisi del PSOE és una vessant més de la que està vivint la social democràcia a Europa, fruit de la seua pròpia història, o de la manca de respostes als reptes que la història li ha anat plantejant.

La social democràcia no passa pel seu millor moment a Europa i especialment a Espanya està vivint una crisi molt profunda. No és una crisi de lideratge sinó una veritable crisi ideològica i d’identitat. Sovint, els partits socialistes han estat partícips, quan no protagonistes, de les grans apostes pel consens que suposava el que hem anomenat ‘model europeu’ que tenia com a base fonamental l’estat del benestar, que garantia l’equilibri social, fruit del reconeixement dels drets fonamentals que garanteixen la igualtat d’oportunitats: l’accés universal a l’educació, la sanitat i a les pensions.

L’arribada a Europa de les polítiques neoliberals de la mà de Margaret Thatcher, va obrir una escletxa que no ha fet sinó eixamplar-se de manera progressiva. Les respostes des de l’esquerra no han estat suficientment enèrgiques ni han assolit la profunditat ni el rigor necessaris per contrarestar l’eficàcia i la contundència de l’aposta ‘neocon’. Bé que ho sabem ací, a Espanya, després d’una crisi profunda.

La resposta dels partits i sindicats de l’esquerra europea no ha sabut connectar amb les formes  ni amb els continguts propis de finals del segle XX i de principis del segle XXI. Des de les inèrcies dels aparells sindicals i de les organitzacions polítiques, immerses en les seues respectives crisis de credibilitat, no han actuat amb la contundència necessària quan han pogut i s’han vist absolutament superats pels esdeveniments.

Ara, a Espanya, vivim aquesta crisi de manera especialment virulenta, a la recerca de la identitat perduda, intentant recuperar el temps malbaratat en discussions estèrils sobre el ‘sexe dels àngels’. Al PSOE ho hem viscut de manera descarnada: el colp de mà d’octubre passat va ser el final d’una etapa d’il·lusió i d’esperança en la recuperació del govern progressista i l’inici del capítol més negre de la nostra història recent.

Tanmateix, de manera paral·lela, hi ha fenòmens en l’esquerra que mereixen una atenció especial pel que suposen de revulsiu a la manera d’actuar i de fer dels aparells, sempre temptats a actuar de manera autoritària i, sovint, antidemocràtica. Parle del moviment de les plataformes. Primer, per a exigir les primàries i el congrés al PSOE; després, per a donar suport explícit a la candidatura de Pedro Sánchez. Aquestes plataformes sorgeixen de manera espontània del descontent amb la ‘destitució’ de Sánchez i amb l’actuació de la gestora i amb l’esperança de poder restituir la ‘normalitat’ en un partit democràtic. Aquestes reaccions són esperançadores perquè evidencien que sí que hi ha una consciència col·lectiva que reivindica una altra manera de fer i de treballar en política des de l’esquerra i que la il·lusió que representa Pedro Sánchez és real i pot plasmar-se en un projecte real. Que el ‘nou PSOE’ existeix i és possible perquè necessitem que siga possible.

Aquesta és la resposta necessària, la que connecta amb les persones, la que és capaç de reinventar-se des de la necessitat de creure en el futur i en la força de la militància, de saber que els temps han canviat i que hem de prendre la paraula i dir ben alt i ben fort el que sentim i el que volem. I Pedro, vullguen o no, representa la dignitat i la resistència front a l’autoritarisme i la injustícia. I Pedro representa l’esperança.

Fa uns dies Pedro va venir a les nostres terres. Va participar en el que vam anomenar ‘la festa de Castelló’, perquè feia molts anys que no vivíem una trobada amb tanta il·lusió, amb tanta força i amb tantes  esperances. Tothom estava content. Totes i tots estàvem convençudes i convençuts que estàvem vivint moments històrics, perquè estàvem construint un projecte nou, esperançador, participatiu, diferent, trencador, democràtic...

Ara comença un altre capítol, el de les primàries al PSOE. Les plataformes de suport a Pedro Sánchez seguiran ampliant el seu radi d’acció. És en repte que afrontem amb il·lusió per construir el ‘nou PSOE’ que totes i tots necessitem. 

Diari Millars, 15 de febrer de 2017

LA RAÓ NO VOL FORÇA

El recurs a la força, a la intimidació o a l’amenaça és, sovint, un símptoma de debilitat o una conseqüència de la falta d’arguments per convèncer l’adversari de la grandesa de les nostres propostes. Ho veiem cada dia. De vegades, la força és violència irracional, brutal, per aniquilar el contrari, convertit en enemic de la causa, de la pàtria, del poble... De vegades, la força adopta formes més subtils i es revesteix de reglaments, d’expedients, per tal de minimitzar l’oposició.

La força sempre és la conseqüència de la falta de diàleg i, per tant, símptoma d’una clara debilitat democràtica. El diàleg és l’expressió més genuïna de la pràctica democràtica i no admet entrebancs de cap tipus. Cal perfeccionar constantment els mecanismes per aconseguir que aquesta eina fonamental funcione

La força adopta moltes formes. La violència física és la més contundent i rebutjable. Però hi ha moltes altres manifestacions violentes  que mereixen la desqualificació i la condemna: l’assetjament, les paraules grosses, la desqualificació personal, de manera òptima en tot moment. L’absència de diàleg, o quan aquest es produeix en unes condicions no adequades, dificulta el desenvolupament de la pràctica democràtica al si de les organitzacions i de les institucions. Aleshores, el recurs a la força esdevé, malauradament, una possibilitat a contemplar.

 la calumnia, la mentida... Sovint es produeix  tot un procés de deslegitimació per tal que l’adversari o el contrari aparega als nostres ulls nu, despullat de tota possibilitat de raó, amb tota la càrrega acusatòria que faça pràcticament impossible un argumentari creïble.

Avui, la major part de les organitzacions polítiques s’afanyen al control dels “aparells” per tal de garantir-se el domini dels recursos burocràtics i organitzatius. Veiem com sota l’aparença dels grans “debats polítics” sovint s’amaga la batalla pel control de les organitzacions. Això ha passat tradicionalment en els “vells” partits polítics, on les “famílies” o els “corrents” s’han disputat el control, per damunt, sovint, d’interessos ideològics o polítics. Però ara veiem que aquestes lluites no són només patrimoni dels vells partits sinó que és un tret constitutiu de l’acció política, sembla.

Una inèrcia que no sabem com eradicar de la pràctica política i que ens allunya dels interessos de la ciutadania i que explica, de vegades, el desinterès i la desconfiança en els seus representants i, també, en el sistema en general.

En l’actual crisi del PSOE ho veiem de manera paradigmàtica. Hi ha un desacord més o menys extés amb la direcció del partit que, en comptes de solventar-se mitjançant la discussió democràtica, s’intenta solucionar per mecanismes antidemocràtics, conspiratoris i fins i tot il·legítims. Un partit que havia avançat considerablement en el camí de la participació amb la institucionalització del mecanisme de les primàries; que havia avançat en el problema de la transparència, amb la signatura d’un conveni amb Transparència Internacional; que havia obert vies de participació i de gestió democràtiques mitjançant mecanismes de consulta “on-line”... Ara ens trobem amb un retrocés espectacular que no ningú pot ser capaç d’entendre.

L’ús de la l’amenaça, la sanció, l’expedient disciplinari... substitueixen als espais de raonament i de discussió democràtica. Ens estem convertint, de nou, en un partit “vell” de veritat, allunyat d’una ciutadania perplexa, que veu com un partit democràtic, de cop i volta, aplica maneres autoritàries per solucionar els seus problemes.

Sabrem reaccionar? Estic segur que sí. La cultura democràtica de la militància socialista és ferma i sabrà contestar com cal a l’actual direcció interina. Reclamarà la seua veu, a la que té dret. Sense amenaces ni males paraules. Perquè les i els militants socialistes tenim la raó. I la raó no vol força.

Diari millars, 15 de gener de 2017

CRISI

No descobrisc res a ningú si dic que el PSOE està vivint una profunda crisi. I quan es produeix un fenomen d’aquesta envergadura no és per una única causa, ni es tracta d’un problema conjuntural, obeeix a raons molt més complexes, agreujades, això sí, pel “colp de mà” d’alguns barons contra Pedro Sánchez.

Som molts els què lamentem el què està passant al PSOE perquè estem convençuts que es tracta d’un moviment involucionista que intenta no perdre el control de l’organització i que pretén que res no canvie al seu si. Perquè amb Pedro Sánchez s’havia iniciat un procés de renovació que es trobava amb l’obstacle de les inèrcies orgàniques i amb l’oposició dels esmentats ‘barons’ territorials que, com hem vist, han actuat com sempre ho havien fet als seus territoris: com autèntics cacics.

Som molts els que pensem que aquest partit no reprendrà l’impuls necessari si no escomet les reformes que el tornen a vincular amb la militància i, sobretot, a la ciutadania. I això no pot passar si hi continuen al capdavant aquests elements reaccionaris.  Cal una forta trontollada per dibuixar una realitat ben diferent i que tinga com a eixos fonamentals la transparència, la participació, la discussió i la llibertat d’expressió i d’acció. És a dir, la democràcia radical...

Sembla impossible, això? És molt i molt difícil. Però el que hi ha ara en joc és el futur d’un partit centenari que ha estat el protagonista de les grans conquestes socials i econòmiques que s’han produït a Espanya en els darrers quaranta anys. Ara hi ha un repte al davant: aconseguir que qui ha propiciat el colp de mà i l’assumpció del poder per part d’una gestora il·legal siga derrotat en els propers congressos i aquest partit puga reinventar-se amb una direcció legítima, renovada i amb el suport majoritari de la militància.

El PSOE està vivint avui una autèntica revolució. Les plataformes democràtiques que han sorgit arreu dels territoris tenen una força impressionant: la força de la convicció democràtica, la força de la raó, la força de la necessitat de donar resposta a una ciutadania perplexa... La força del suport de milers i milers de militants indignades i indignats per una manera de fer ignominiosa. Però de les crisis i de les revolucions sorgeixen els autèntics canvis: els canvis radicals capaços de produir efectes que transcendeixen el present i es projecten cap al futur. I això és el que pot passar els propers mesos.

La gestora pretén que la militància ens oblidem del que ha passat. Pensen que el temps ho cura tot. I no saben que pertanyem a una organització d’esquerres que fonamenta la seua raó de ser en la seua història i en els seus valors. I això se’n diu MEMÒRIA. No oblidem amb facilitat perquè ens estimem el nostre patrimoni: un patrimoni col·lectiu que té un valor incalculable, fonamentat en l’idealisme de tantes companyes i de tants companys que ho donaren tot per guanyar la llibertat. Per això no ens podem oblidar del que han fet aquests individus, del que està fent la gestora i del que pretenen fer. Però cada dia que passa, en comptes de calmar-nos, creix imparable aquest moviment de les plataformes democràtiques perquè no ens cal cap referent per posar-nos en marxa: no ens cal més que recordar el què som i imaginar el què volem ser.

Això es diu idealisme. Sí. No volem posar pedaços a un partit que ha perdut el nord, que ha destituït de mala manera al seu legítim secretari general i que ha enganyat al seu electorat recolzant a un partit de la dreta corrupta. Necessitem reprendre de cap nou la direcció certa, autònoma i de canvi social que representem.

Hem de fer la revolució al PSOE. I podem fer-la.

Publicat al Diari Millars el 16-12-2016

REFUNDACIÓ

Alguns “vells” militants socialistes portem ja alguns anys donant la cara per la nostra organització, en temps difícils i en altres que no ho han sigut tant... Fàcils, malauradament, jo no els he viscuts...

Però ara estem donant la cara per decisions que no compartim i de les quals no hem participat en absolut. Escrivia l’altre dia una frase que descriu aquest estat de perplexitat: “no em reconec en les decisions que ha pres i que pren la gestora del PSOE, perquè a mi no em representa gaire”. I em reafirme cada dia. Aquest partit ha estat “segrestat” per determinades persones que no responen als interessos del conjunt de la militància, que se sent, com jo, profundament decebuda i trepitjada. I no només la militància: també els milions de ciutadanes i de ciutadans que han vist com el seu vot era utilitzat per mantenir en el poder a un govern que ha consentit la corrupció, ha protagonitzat les retallades més miserables i ha significat una regressió clara i flagrant dels drets i de les llibertats.

L’esquerra ha representat sempre l’ètica del diàleg i de la justícia front al predomini de la força o el maquiavel·lisme, aliens als nostres usos. Però ara... Tot el procés de destitució del secretari general ha estat un exemple de “colp de mà” amb premeditació i “alevosía”. I la nova entitat que naix d’aquesta desfeta, l’autoanomenada “gestora”, lluny d’afavorir la tornada a la legalitat mitjançant els processos previstos, com són la convocatòria de primàries i del congrés, es dedica a marejar la perdiu per retardar al màxim el traspàs de poders. Impensable!

Però aquest partit centenari està conformat per una militància madura, forjada en el treball i en el compromís, que no deixarà que es consume aquesta barbaritat. És per això que han crescut per tot arreu moviments i plataformes per aconseguir que el PSOE torne a ser una veritable alternativa democràtica, capaç d’encapçalar una resposta progressista als governs de la dreta que tant de dolor han causat a la ciutadania espanyola. Això era el que pretenia el nostre secretari general Pedro Sánchez. I nosaltres seguirem endavant amb aquest somni.

Perquè hem de recuperar el nostre PSOE, el de la militància, i hem de demostrar al conjunt de la ciutadania que tanquem definitivament aquest negre parèntesi i que som les i els militants de base qui reprenem amb força el control del partit i ens comprometem amb rigor i serietat amb les fórmules que faran possible un futur d’esperança per a aquest país que tant estimem. És per això que posarem en marxa les mesures necessàries per garantir que el què ha passat no pot tornar a ocórrer. Mai més. Som una organització democràtica al si d’un país democràtic. I hem de ser exemple i bandera de pràctica democràtica. Mai més.

El nostre full de ruta, el de les plataformes de militants de base passa per recuperar una direcció democràtica de manera immediata, mitjançant els processos contemplats en els nostres estatuts: les Primàries per a l’elecció directa d’un secretari general i  el congrés extraordinari per tal d’elegir una nova Comissió Executiva Federal i un nou Comité Federal. Passa també per iniciar un debat democràtic sobre la política d’aliances del partit, en les agrupacions i les federacions, i obert al conjunt de la ciutadania. Aquest debat podria derivar, si és el cas, en una moció de censura que pose final al govern de la dreta i possibilitar, així, un govern de progrés alternatiu.

Finalment, aquest procés no pot acabar sense obrir, indefectiblement, un procés d’exigència de responsabilitats a qui ha propiciat aquesta desfeta de conseqüències desastroses. Mai més.

Publicat a Diari Millars el 16-11-2016

QUALITAT DEMOCRÀTICA

La desafecció de la ciutadania cap a la política és un fet incontestable, encara que la profunditat d’aquest fenomen estiga en funció del moment concret que visquem, de la proximitat de confrontacions electorals o de la transcendència d’aquestes. Però és evident que cada dia que passa hi ha una major distància entre la representació política i els interessos reals de la gent. I això té molt a veure amb el títol d’aquesta reflexió: amb la qualitat democràtica de les organitzacions polítiques i de les relacions que s’hi estableixen entre les seues direccions, els seus membres i les ciutadanes i ciutadans a qui representen.

La participació en el dia a dia de les organitzacions polítiques és una condició fonamental per garantir un nivell òptim de responsabilització en les decisions que puguen assolir els seus òrgans directius. Les i els participants han d’actuar de mitjans de connexió amb les persones representades i s’han de crear vies dinàmiques de consulta, participació i decisió que impliquen acció i corresponsabilització. Aquesta és la via.

Els membres de les organitzacions polítiques, en general, parlem de votants i no de ciutadans. És per això que l’únic “contracte” que intentem “negociar” és el programa electoral. I aquest compromís el renovem cada quatre anys. Les campanyes electorals desdibuixen enormement la negociació perquè es produeixen en moments de confrontació i de tensió que impedeixen una anàlisi assossegada i tranquil·la de les propostes. Ningú no llegeix els programes electorals. Les raons de votar o no  una determinada opció política sovint no té a veure, malauradament, amb les seues propostes programàtiques.

L’alternativa és la participació, la consulta permanent, la interacció continua per tal de decidir en cadascun dels processos: els programes, les accions, les estratègies i les persones que han d’estar al capdavant per defensar-les en les institucions.

Al PSOE, al meu partit polític, hem viscut aquests dies les conseqüències d’una crisi que fa temps que existia i que ara ha emergit de manera evident. Un partit centenari que havia fet esforços clars per generar espais de discussió, mecanismes democràtics per elegir els representants orgànics... Però arrossegava encara inèrcies que han conduït a aquesta desfeta actual: la destitució “de facto” per mecanismes poc democràtics d’un secretari general elegit democràticament per la militància en un procés de primàries. Actituds com aquestes aprofundeixen en la desafecció de la militància i de la ciutadania.

Ara cal rectificar. I exigir responsabilitats. Demostrar a tothom que el Partit Socialista són les seues  i els seus militants i que hi ha capacitat de resposta a aquesta enorme errada. Reprendre la paraula amb decisió i energia renovada. I el resultat serà gratificant perquè significarà que apostem per una militància activa i participativa, que creiem de veres en una ciutadania activa i participativa i que els hi oferim un nou contracte: la demostració clara de que som capaços de corregir les nostres errades i d’obrir nous camins de participació democràtica i de transitar-los de manera efectiva. 

Publicat a Diari Millars el 15 d'octubre de 2016

MIREM A EUROPA

On mirem, arreu d’Europa, hi ha el problema. Però sembla que no el volem veure, que preferim mirar cap a un altre costat com si la ‘cosa’ no anés amb nosaltres...

Parle de l’auge de l’extrema dreta, de les organitzacions neofeixistes o neonazis que estan sorgint arreu del continent i que no reben la resposta contundent que en caldria. I mira que a aquesta vella Europa n’hem viscut d’experiències alliçonadores que haurien de recordar-nos de què va aquest discurs de l’odi al diferent, a l’estranger, al que no pensa com la majoria... I, sobretot, com pot acabar tota aquesta irracionalitat! Ho visquérem als anys 30 i 40 al cor del continent i ho hem viscut al sud, a Iugoslàvia molt més recentment. I ho vivim ara amb gestos i actituds que ens tornen a recordar que l’odi i la intolerància estan molt endins de nosaltres mateixos

.

Aquest mes d’agost he estat de vacances a Varsòvia i a Cracòvia. Per cert, dues ciutats meravelloses que m’han sorprès per la seua ordenació, la seua confortabilitat, l’abundància i qualitat de les seues zones verdes i la seua oferta cultural... Però, sobretot, perquè guarden la memòria de l’opressió, de la dominació i de l’extermini dut a terme pels nazis contra totes les minories polítiques, culturals i ètniques; contra totes les opcions que no foren les representades pel poder. Museus, exposicions temporals i permanents, recorreguts urbans, monuments... I els elements més impressionants i definitoris d’aquella terrible realitat viscuda a Europa: els camps d’extermini, avui convertits en veritables museus de la memòria.

Jo vaig estar fa molts anys, al 1991, a Mathausen i em vaig quedar molt impressionat. Ara he visitat Auschwitz i encara em pregunte com és possible mantenir la fe en l’ésser humà després d’un recorregut d’aquestes característiques... La jove espanyola que ens va fer de guia pel camp va finalitzar amb aquestes paraules: “I qui oblida la història està condemnat a repetir-la”.

Ara, quan mirem el que passa arreu d’Europa, quan analitzem alguns dels discursos que van fent-se més forts cada dia, sembla que hagem perdut la memòria. A Àustria, la FPO, es fa forta amb un discurs basat, exclusivament en els trets identitaris, les tradicions i els greuges comparatius... A Holanda, el PVV de Geert Wilders, explota un discurs islamòfob i presenta la immigració magribina com el gran problema d’Europa. A Bèlgica i a França, el atemptats han agreujat la crisi dels “vells” partits tradicionals i enlairat les forces patriòtiques fins a nivells mai vistos.

Amb un llenguatge senzill, un missatge intel·ligible i clar, que arriba preferentment a l’estómac més que al cap, explota els instints més primaris de l’ésser humà, el pitjor que tenim les persones. Com dic, si no posem en el primer plànol les conseqüències d’aquesta terrible actitud, si no recordem del que podem ser capaços amb la nostra irracionalitat... Quin món estem construint?

És fonamental que posem a l’altre costat de la balança tot el que som capaços de fer en positiu: l’Europa solidària, la dels avanços socials, la de a intel·ligència i la cultura... La de la integració, la de la multiculturalitat, l’Europa plurilingüe, la que és capaç d’alçar-se des de les cendres i edificar un nou futur de prosperitat... I de dignitat...

I explicar tot això amb un llenguatge clar i senzill, però suficientment complex com per arreplegar els valors de la modernitat i la memòria del que ha passar en aquest sòl ple de sang i de cendra...

I decisió. Decisió per combatre amb totes les eines de la raó, de la paraula i de la política a la dreta antidemocràtica que intenta eradicar els valors que fonamenten l’esperit europeu i que possibiliten el nostre futur com a comunitat de pobles lliures. El combat no és ni serà una tasca fàcil, però ha de ser un treball ferm i valent entre totes les forces democràtiques que compartim els valors de la llibertat i de la solidaritat.

No oblidem la història!!                                                             

  

 Publicat a Diari Millars el 15 de setembre de 2016

BARBÀRIE

No era aquest l’article que anava a escriure avui. Mai havia pensat que l’escriuria. Havia preparat un sobre les negociacions i les opcions de formar govern... I ara, cal parlar de terrorisme a Europa: aquesta matinada s’ha produït la massacre a Nice i en portem ja vuitanta-quatre persones mortes i tot apunta que el nombre pot augmentar sensiblement. La nostra solidaritat amb Nice...

La irracionalitat s’ha volgut imposar de nou de l’única manera que ho sap fer: per la força, mitjançant la violència i la visceralitat de les seues accions brutals, que esdevenen actes de propaganda pornogràfica per a les seues mentalitats pertorbades.

La resposta europea ha de ser “més europa” i “més Unió Europea”, però amb una idea clara i decidida, amb un missatge potent i creïble. Cal refundar Europa des de les basses programàtiques dels principis de la modernitat i del model europeu de l’Estat del Benestar i buscar els millors mitjans per assolir-los. Cal un nou pacte ciutadà per Europa amb el qual ens impliquem el conjunt de ciutadanes i de ciutadans europeus. Cal una gran iniciativa per Europa.

I, amb aquest horitzó, la resposta ha de ser immediata: un crit esgarrador i solidari en favor de les ciutadanes i els ciutadans de França i en contra de la irracionalitat. Una crida per la unió de la ciutadania en favor del que representa l’Europa dels valors i en contra de la intolerància, dels fonamentalismes de tot tipus, capaços de cometre actes com aquest, de portar-nos a la barbàrie més absurda i violenta.

Açò no cap a l’Europa que volem els i les demòcrates, les i els que som capaços d’arribar a acords, a posar al damunt de la taula solucions als problemes d’una Europa diversa i complexa, però que creiem possible compartir entre totes i entre tots. Perquè en la diversitat està la major riquesa i en la complexitat el major repte per guanyar el futur.

Ara és l’hora de la solidaritat, de plorar al costat de les víctimes i de les famílies, però també de reflexionar. Cada crisi ens obliga a repensar el futur i a orientar-nos. Cal que des de l’esquerra, des de la socialdemocràcia, impulsem un nou pacte per una nova Europa que ens provoque  sentiments d’adhesió i de solidaritat i que no ens impulse a fugir, com als britànics. Nosaltres estarem ací, a Europa, aportant solucions als grans problemes, com ara aquest del terrorisme fonamentalista, que hem sofert de manera directa i terrible en les nostres carns, i no defugirem cap compromís i cap tasca a fer. Però necessitem major implicació de totes i de tots, major nivell d’integració... Més Europa. I les ciutadanes i els ciutadans també necessiten saber-se part d’aquest compromís. 

Publicat al Diari Millars el 18 de juliol de 2016 

FINAL DE VIATGE

Quasi quatre mesos han passat ja des d’aquella nit del 20 de desembre que anunciava un període complicat de diàleg i de negociació per tal de conformar un nou govern per a Espanya. No hem estat capaços. No hem estat a l’altura de les circumstàncies.  Han primat més els prejudicis i els interessos partidistes i personals que les necessitats urgents de la ciutadania i del conjunt del país. I el que dic és ben greu.

Ara, les responsabilitats no han de repartir-se entre tothom per igual. Hi ha actors que les tenen en major i en menor grau, en funció que hagen treballat amb major  o amb menor èmfasi en la consecució d’un acord per a una legislatura viable i efectiva.

I ací comença aquesta metodologia ‘argumentativa’ mitjançant dues propostes. Per una banda, uns elements purament descriptius de la realitat, que posaran de manifest les actituds d’alguns líders d’algunes formacions polítiques en relació al seu treball en favor o en contra del diàleg i de la negociació. D’altra, exposarem algunes idees que creiem reforcen la nostra posició en favor de la tesi defensada sempre en favor de la necessitat de buscar els espais comuns, de la transversalitat, afavorida especialment, en aquest moment històric, pel relleu generacional que viu la nostra classe política.

Tot augurava un bon final, malgrat les enormes dificultats. Els joves xafaven fort. Les seues mirades buscaven complicitats i serien capaces de trobar-les. Trobarien de seguida el moment de veure’s, de trobar-se i de parlar sense els formalismes habituals.

Però van passar els dies i no es movia res de res, aparentment... I Rajoy deia que no al Rei. Primera actitud absolutament negativa, que parla de la disponibilitat nul·la de buscar afectes, o de la impossibilitat absoluta d’aconseguir-los. El Rei encomanà a Sánchez la investidura. S’obren noves possibilitats, que immediatament es veuen frustrades pel ‘sainet’ increïble que representa Iglesias en seu parlamentària, carregant-se qualsevol possibilitat de negociació seriosa en el futur, de no produir-se una rectificació profunda dels procediments i de les formes. Allà anuncien noms i cognoms de ministres, vicepresidents... I les corresponents línies roges: referèndum i veto a la negociació amb Ciudadanos.

Tanmateix, hi ha una sèrie de forces polítiques que treballen en paral·lel sobre continguts i propostes programàtiques amb metodologies acordades i que avancen de manera òptima sense entrebancs: Compromís, Esquerra Unida i Ciudadanos. Particularment aquest darrer partit conforma una mesa de treball específica amb el PSOE, que molt aviat es valora com a molt productiva.

Sánchez ha treballat des del primer dia per incorporar a tothom a les converses i a la negociació de cara a la investidura, a excepció del PP, a qui ha obert sempre la negociació política posterior a la formació de govern. La línia bàsica d’aquest diàleg ha estat la transversalitat, sense cap mena de prejudici. L’única línia roja ha estat haver format part del govern de les retallades durant aquests quatre anys. Les possibilitats s’han demostrat autèntiques i reals: un document de dues-centes propostes concretes per tal de posar-les en marxa a partir de la primera setmana de la constitució del govern del canvi i durant els quatre anys de la legislatura, per posar fi a les polítiques de patiment, de desigualtat i de retrocés dels drets socials que hem patit durant els quatre anys de govern de la dreta.

 Iglesias no ha trobat el moment per seure’s. Quan l’ha trobat, de seguida ha hagut una excusa per alçar-se i arrossegar amb ell els seus socis potencials, menys intransigents amb la transversalitat: Esquerra Unida i Compromís.

Ciudadanos no ha mostrat tampoc la seua cara més generosa: molt intransigent amb Podemos i pot ser massa disposat a arribar a acords amb el PP. Valorem açò de manera negativa. Però sí que posem  en valor l’esforç en consensuar un document important com el de les dues-centes mesures, que és ben fàcil de signar per qualsevol persona progressista d’aquest país... ja. Un document, per avançar.

Una llàstima que hagem arribat al final d’un camí que s’albirava il·lusionant i que ara pot semblar que retornem de nou a l’esglaó més potent de la senda de les dificultats. Però estic segur que el superarem i que les vencerem. Segur que sí. Cal seguir tenint fe en els nostres joves dirigents. Ha arribat l’hora del canvi generacional. Ells són el futur. Sánchez ha mostrat el camí. Els altres estaran a l’altura, segur.

Publicat al diari Levante el 16-4-2016