Reconfortat i orgullós

Pep Lluís Grau*

Més de 140.000 persones desaparegudes després de quaranta anys de dictadura i de més de quaranta anys de democràcia. Aquesta és la xifra que a mi, i a qualsevol persona decent, m’arrissa la pell i em talla la respiració. Només a Castelló, quasi mil persones van ser afusellades al riu sec, a la vora del cementeri, durant els primers anys de la dictadura i fins als anys seixanta. 33.833 persones foren soterrades al “Valle de los Caídos”, moltes d’elles presoners que treballaren com a esclaus en la seua construcció i d’altres que foren transportades sense coneixement dels seus familiars fins aquella inefable tomba. Per cert, 1.727 eren de la província de Castelló, un percentatge molt elevat si el comparem amb el total global.

Franco va preparar aquest vergonyós monument amb molta cura perquè volia quedar immortalitzat per sempre a la manera dels emperadors romans o dels faraons egipcians... El dictador que causà el més gran dels dolors presidint l’escena mortuòria junt a les seues víctimes i intentant passar a la posteritat com el més gran estadista de la pau i la concòrdia...

Franco no va produir només dolor i sofriment per l’enorme quantitat de víctimes que va causar, també per la repressió, la venjança i el control social que va exercir sobre les i els vençuts. Ell, a qui l’església catòlica passejava sota pal·li, qui anava de defensor del cristianisme, va exercir el seu poder sense cap mena de pietat cap als qui pergueren la guerra: morts, desapareguts, represaliats, exil·liats...

Franco va ser el responsable d’un endarreriment econòmic, cultural, social i polític que a totes i a tots en costat dècades recuperar.

Ara encara hi ha algú que planteja que no era el moment. Fins i tot hi ha qui diu que no calia remoure el passat. Jo crec que he apuntat raons més que suficients per a justificar l’exhumació del cos del dictador. Ara, quan els tribunals han dit que per fi es podia dur a terme aquest acte de justícia històrica. Absolutament inajornable.

Jo, com a persona decent i amb el deure moral d’honorar la memòria democràtica del meu país, em senc reconfortat i molt orgullós.

*Candidat al Senat pel PSOE a Castelló

TÍTOL DE LA SECCIÓ: A LES CLARES

SOCIETATS OBERTES

Pep Lluís Grau*

Necessitem més que mai poder conviure. Ho necessitem com l’aire que respirem. De vegades, sembla que ens podríem ofegar dins d’aquest ambient irrespirable, amb crits, amenaces, ultimàtums, condicions inassolibles, mentides... Necessitem espai, una miqueta més de confiança, moure’ns amb una certa autonomia, sense pensar que ens equivocarem, que ho farem malament i que algú ens ho recriminarà com es fa amb un xiquet menut... Necessitem saber que el què pensem és possible que tinga trellat i que, fins i tot, tinga tot el sentit del món. Que podem confrontar les nostres idees amb tothom sense cap por i amb tot el respecte per qui estiga al davant.

Sembla mentida que estiguem escrivint això avui, després de 40 anys de democràcia, però és així. I ho és perquè els discursos han esdevingut lletra gran, grans titulars, elements per impressionar i no per dur-nos a la reflexió. Vivim dels titulars, d’aquesta lletra grossa que ens arriba a l’estómac i no al cervell,  que ens enfronta i no ens ajuda a la comprensió ni a l’acord.

La convivència es fonamenta en buscar espais comuns, no en la imposició d’aquells que una minoria podria pensar que són els millors per tothom. És el s’anomena ‘moral de mínims’, característica de les societats obertes, en contraposició a la ‘moral de màxims’ que és la pròpia de les societats autoritàries.

És per això que les societats obertes es fonamenten en la cultura del diàleg, en obrir espais de reflexió, en promoure el pensament lliure, en la no imposició, en combatre la mentida i la calumnia, en promoure la igualtat d’oportunitats... Pel mateix, les societats tancades exerciten l’autoritarisme per tal de garantir el pensament únic, l’absència de crítica, l’unilateralisme, la unanimitat artificial...

Tothom tenim sovint la temptació de creure que el què nosaltres pensem és el correcte, que la nostra opció és la millor i que nosaltres ho faríem més bé que ningú. Però hem d’estar sempre oberts a la crítica, perquè la convivència democràtica és un bé massa apreciat i preciós per a posar-lo en perill, negant la capacitat de l’adversari de tenir una visió diferent a la nostra.

*Senador del PSOE per Castelló  

DILEMA

Fa temps, vaig escriure un article que s’intitulava “claveguera” i que venia a descriure una situació ben semblant a la què estem vivint aquestes setmanes i mesos: ens llevem tots els matins amb una notícia judicial relacionada amb la corrupció del gran partit de la dreta. És com si un gran clavegueram d’aigües brutes recorregués les seus més representatives: Gènova, plaça d’Amèrica, González Adalid, Palau Reial... I el què és molt més preocupant, les seus de les institucions on governen o on han governat recentment.

Sovint afirmem que ens resulta incomprensible que la ciutadania, almenys en un percentatge significatiu, atorgue la seua confiança a aquells que, com queda demostrat, practiquen sistemàticament la corrupció, siga per omplir-se les seues butxaques, siga per finançar les campanyes electorals, siga per construir les seus dels seu partit, siga per omplir els sobres per completar el sous dels seus diputats, dels seus dirigents polítics o orgànics, o per pagar acomiadaments ‘en diferit’.

No entenem que davant d’aquesta obvietat, que el principal partit de la dreta d’aquest país és corrupte i practica la corrupció més escandalosa i indissimulada, el vot es mantinga més o menys estable per a aquesta formació política i el que anomenem ‘sostre electoral’ els siga permetent governar en  l’Estat, en governs autònoms, en moltes diputacions i en nombrosos ajuntaments.

Hi ha diverses explicacions a un fenomen ben difícil d’entendre a primera vista. Algunes venen del camp de la sociologia i d’altres caldria busca-les en les de l’ètica. Perquè, per una banda, cal plantejar quines alternatives hi ha en el camp de la dreta que puguen satisfer les expectatives del votant que se situa ‘a la dreta del PP’ i que podria homologar-se amb els moviments ultra que abunden a Europa. És evident que ací estan a ‘la gran casa de la dreta’. També, cal arreplegar a tots aquells votants descontents amb el suport als serveis públics i en contra de les retallades que es fa des de l’esquerra en general i des del PSOE en particular, amb claredat i sense dubtes. Sanitat pública, escola pública, denúncia de molts dels concerts de la concertada... L’aparició de Ciudadanos pot ser ací una alternativa, que alguns votants ja l’han contemplada en recents convocatòries.

Finalment, hi ha una explicació a cavall entre la sociologia i la moral que és la manca de compromís ciutadà amb allò públic, amb la responsabilitat de contribució al què és de tothom, que fa que sovint justifiquem el frau i la picaresca i, per analogia, vegem certs comportaments com a característics de la societat on vivim. A més, la corrupció afecta, encara que de manera molt menys general, a altres forces polítiques, la qual cosa fa que sentim sovint la frase ‘tots són iguals’ que, de fet, disculpa al PP.

Però, a la fi, hi ha el fet de trobar-nos davant de del fet de decidir, d’emetre el nostre vot o de prendre determinades decisions. A la fi, ens situem davant del mirall que ens torna la nostra pròpia imatge: la del compromís ètic de regenerar aquest país i aquesta societat o de continuar amb la complicitat, directa  indirecta, de mantenir un règim basat en la corrupció.

Les properes eleccions primàries en el PSOE també ens plantegen aquest dilema.

Millars 16,5,2017

 PER QUÈ PEDRO SÁNCHEZ

El dia 21 d’octubre hi eleccions primàries al PSOE i les opcions fonamentals són Susana Díaz i Pedro Sánchez. No es juga només el lideratge al si del Partit Socialista sinó el futur de l’esquerra a Espanya, amb tot el que això comporta. El tema mereix la reflexió a fons de les diferents alternatives en joc.

 Es tracta de decidir-nos per la continuïtat o per la renovació a fons, per un partit dirigit i dominat per uns pocs o per un partit democràtic i amb la participació activa de la seua militància. I tot això amb la mirada atenta de milions de votants que esperen el resultat per decidir-se per abandonar-nos o per continuar donant-nos els seu suport.

I no és només això, que ja és un tret importantíssim, hi ha moltes més raons. Hi ha un aspecte fonamental que és el mode de funcionament intern del partit, allò anomenat “orgànic, que té a veure amb allò de la “vella política” i que ha desencantat de manera molt i molt important a bona part de la ciutadania. Els fets que tingueren lloc el dia 1 d’octubre  de 2016 i que van concloure amb el colp de mà contra Pedro Sánchez en el Comitè Federal del PSOE és un exemple d’aquesta manera d’actuar. Les adhesions inquebrantables entre barons i líders històrics per donar suport explícit o implícit a determinat candidat o candidata entraria també en el mateix argumentari.

Diu Vallespín que “la razón más importante por la que los ciudadanos muestran ese desencanto tiene que ver con el sistema de partidos y con sus tripas orgánicas”. I afegeix “piensan, pensamos, que los políticos ofrecen más lealtad a sus estructuras de partido que a la propia sociedad de la que traen razón de ser, la que los elige, a la que representan, y a la que defraudan”. I ens ofereix la solució: “los ciudadanos quieren mejor política y quieren mejores políticos, piden participar y los politólogos recomiendan, además, hacerlo participando en instancias de deliberación”.

El vell i el Nou PSOE. El vell, amb aquestes actuacions que ens allunyen de la ciutadania i de la militància, que no enten absolutament res del perquè d’aquestes decisions, en les quals no ha tingut cap mena de protagonisme. Si es parla de participar en primàries, en els processos d’elaboració de les propostes programàtiques, en les campanyes electorals... No es participa en la decisió de destitució del líder del partit? No es participa en una decisió històrica com és donar el govern a la dreta corrupta? El Nou PSOE és vol apropar a la ciutadania amb mesures de democratització, transparència, participació en les decisions i en l’elecció de qui les ha de posar en marxa. Radicalitat democràtica.

Pedro Sánchez abandera un Nou PSOE, encapçala un moviment, el de les plataformes, que ha esdevingut una autèntica revolució al si de les agrupacions socialistes de tota Espanya. Mai el partit ha estat més viu gràcies a les Plataformes, que han posat en pràctica allò de construir un partit de la militància, radicalment democràtic on no caben militants de primera amb més privilegis que la resta. Aquest Nou PSOE té la vocació de liderar l’esquerra mitjançant el diàleg i la negociació.

I no hem parlat del model territorial. La candidata, i els barons que li donen suport, tenen una visió antiga i caduca d’Espanya que mai solucionarà els problemes de cohesió i de vertebració que tenim. És important abordar aquesta qüestió amb intel·ligència i sense prejudicis, sense les tradicionals línies roges. Si volem avançar en la solució d’aquest tema, haurem de canviar el discurs de sempre i aportar  una visió constructiva.

Aquestes són tres de les raons fonamentals per apostar per Pedro Sánchez: la democratització i renovació per construir un nou PSOE; la vocació per liderar l’esquerra, des del diàleg i la negociació i treballar a fons per solucionar el problema territorial sense prejudicis, amb rigor i decisió.

Finalment, Pedro Sánchez ha esdevingut un símbol per a molts i moltes de nosaltres, un referent imprescindible per a recuperar la dignitat perduda: cal vèncer per reparar la injustícia, per deixar les coses al seu lloc, per poder alçar la cara i tornar a mirar als ulls a la gent...

L’altre dia, a un acte a Borriana, deia que Pedro ens ha guanyat el cor. I és així. A més de tots els arguments, que hi ha moltíssims, està l’afecte i l’estima per una persona que ha sabut mantenir la seua dignitat front als poderosos de dins i de fora. I ara ens demana el vot amb un somriure!!

Levante, 13,5,2017

HO TINC BEN CLAR

Claríssim! Apostem per la refundació del PSOE, pel futur i no pel passat, per un nou PSOE i no per una estructura anquilosada que reprodueix maneres poc saludables que permeten actuacions vergonyoses com la de l’1 d’octubre, que va culminar amb un ‘colp de mà’ que destituí, de facto, al secretari general que havia estat elegit democràticament. Clar que sí, clar que estem per empoderar la militància, que assumisca la capacitat de decidir en les qüestions fonamentals que els hi afecten o afecten al futur de la societat on treballen i on lluiten en el seu dia a dia, que decidisca amb el seu vot qui els representa en els òrgans de representació o en els càrrecs institucionals i que siga informat puntualment de la seua gestió, perquè no puguen repetir-se fets com els de l’últim Comité Federal, que mai podrem oblidar.

Ho tenim ben clar que la nostra opció és un nou PSOE on es practique i on es visca una democràcia radical, transparent, participativa, amable, permanentment autoexigent en les formes i en els continguts. Un partit on es respire i es visca la llibertat.

Tenim ben clar quin és el partit que volem perquè l’estem construint dia a dia, colze a colze amb les i els militants de totes i cadascuna de les agrupacions on anem, de manera amable i entusiasmada. Perquè partim del rebuig absolut del què no volem, del què ha passat i no ha de tornar a passar, de les antigues maneres de fer que no ens agraden en absolut i que han propiciat un fets que ens avergonyeixen.

Sabem clarament què és el que passa quan les decisions no es prenen democràticament, quan venen imposades, quan no s’entenen i no es comparteixen... Quan són uns pocs els què dirigeixen el partit i la gran majoria ‘acaten’ els seus mandats... La desafecció està assegurada. Les seus es buiden i la participació en el dia a dia de l’organització cada vegada és més minsa. La joventut desapareix perquè no entén aquesta manera de funcionar. És evident. És ben clar que el divorci entre partit i militància es trasllada i es reprodueix, a la fi, a la relació entre partit i societat: és una conseqüència inevitable.

 I és ben clar que aquesta és una descripció que reprodueix molt fidelment la realitat del ‘vell PSOE’, el del ‘cop de mà’, del partit dels barons, el de les pressions, el de les línies roges, el dels temes ‘tabú’, el de les sancions a qui no obeeix, el dels grans actes on els protagonistes són els de sempre... Açò té molt d’allò que anomenem ‘vella política’, la de la retòrica de les grans paraules que no diuen res i que amaga les mateixes maneres de fer de sempre, tant allunyades de la realitat i dels veritables interessos de la militància i de la societat. Tenim ben clar que això no ho volem.

Els darrers mesos s’ha produït un veritable terratrèmol al PSOE: militants indignades i indignats que han omplert les seus per crear plataformes per defensar els seus drets, per recuperar la seua paraula, per tornar a reprendre la seua iniciativa, per alçar la veu i dir ben alt i ben fort que necessitem un nou PSOE que ens retorne la dignitat.

El camí està encetat i hi ha una persona que ha esdevingut el símbol del què aquest partit necessita: Pedro Sánchez. La víctima que ha estat vista per tothom com a carregada de raó, sacrificada per no acceptar imposicions impròpies, per defensar la paraula donada, per ser fidel als votants i a la militància. Va dimitir, forçat per un moviment conspiratiu, va deixar el seu escó per coherència i ha partit de zero. No hi ha ningú que puga dir el mateix, que tinga les cartes a la mà, a la vista de tothom. I amb una proposta de regeneració per construir un partit del segle XXI, amb connexió directa amb la societat i amb un model de participació que assegura una veritable qualitat democràtica. Ho tinc claríssim.

Diari Millars 14-4-2017

MASCLISMES

Fa uns dies, el 8 de març, celebràvem el Dia de la Dona. A Castelló va haver una gran manifestació amb una participació històrica. Vaig veure amb molta alegria moltes cares “noves” i molts càntics joiosos i irònics que venien de grups de dones molt joves que aportaven una altra manera de celebrar aquesta festa i de reivindicar els drets de les dones.

Me n’alegre moltíssim. Sembla que aquesta data senyera del calendari reivindicatiu transcendeix, per fi, un cert esglaó generacional i aconsegueix implicar amb força a les què han d’assolir veritablement el protagonisme fonamental al si de la reivindicació feminista: les dones joves.

Perquè treball, ja en tenen! Sembla que no passa el temps. Escoltem una i una altra vegada les mateixes frases, els mateixos acudits i fins i tot passem per alt, sense donar massa importància, determinats comentaris en personalitats públiques que, quasi sense adonar-se’n, “posen la pota” amb algun ‘tic’ masclista... Clar, si ho han mamat durant tota la vida!

El darrer exemple el tenim aquests dies amb els comentaris d’un ‘periodista’ al voltant de la publicació d’un llibre per part de la presentadora d’Antena 3 Mònica Carrillo. L’inefable columnista fa una descripció de les seues qualitats físiques que res tenen a veure amb el contingut literari i que ofenen a qualsevol ment mínimament sana. Aquesta professional ha rebut la solidaritat de la gran majoria de companyes i de companys de l’àmbit periodístic, de la política i de la cultura, però encara s’escolten veus que qualifiquen el fet d’anècdota i les reaccions d’exagerades...

Hi ha un llarg camí per transitar perquè aquesta mena de troglodites no tenen cap entrebanc ni físic ni intel·lectual a l’hora de publicar aquestes porqueries. I encara troben la comprensió, i fins i tot el somriure, de nombrosos companys de professió o de lectors que fan seus els seus prejudicis.

Però és que convivim dia a dia amb comportaments sexistes i els donem suport actiu o passiu. Hi ha una tolerància social cap a determinades pràctiques que formen part del nostre dia a dia i que ajuden a perpetuar la discriminació. En les nostres cases, amb el tracte diferenciat cap a les filles o cap als fills; a les escoles, permetent jocs agressius que impliquen un ús exclusiu de l’espai; potenciant el paper passiu de les xiquetes amb determinats jocs i lectures, o pel·lícules; rient les ‘gràcies’ d’acudits clarament masclistes; potenciant festes i ‘tradicions’ que fomenten el paper passiu i discriminatori de la dona...

Caldrà plantejar-se definitivament si volem fer el salt o volem avançar a pas de formigueta amb el dolor que això suposa per a tantes i tantes dones. Companyes, germanes, filles, amigues... Aquesta societat serà millor si deixa de mirar cap a un altres costat cada vegada que observem qualsevol conducta impròpia. Dóna igual si és un costum, una tradició o ens fa gràcia.

Diari Millars 15 de març de 2017

AMB PEDRO

Diuen que la crisi del PSOE és una vessant més de la que està vivint la social democràcia a Europa, fruit de la seua pròpia història, o de la manca de respostes als reptes que la història li ha anat plantejant.

La social democràcia no passa pel seu millor moment a Europa i especialment a Espanya està vivint una crisi molt profunda. No és una crisi de lideratge sinó una veritable crisi ideològica i d’identitat. Sovint, els partits socialistes han estat partícips, quan no protagonistes, de les grans apostes pel consens que suposava el que hem anomenat ‘model europeu’ que tenia com a base fonamental l’estat del benestar, que garantia l’equilibri social, fruit del reconeixement dels drets fonamentals que garanteixen la igualtat d’oportunitats: l’accés universal a l’educació, la sanitat i a les pensions.

L’arribada a Europa de les polítiques neoliberals de la mà de Margaret Thatcher, va obrir una escletxa que no ha fet sinó eixamplar-se de manera progressiva. Les respostes des de l’esquerra no han estat suficientment enèrgiques ni han assolit la profunditat ni el rigor necessaris per contrarestar l’eficàcia i la contundència de l’aposta ‘neocon’. Bé que ho sabem ací, a Espanya, després d’una crisi profunda.

La resposta dels partits i sindicats de l’esquerra europea no ha sabut connectar amb les formes  ni amb els continguts propis de finals del segle XX i de principis del segle XXI. Des de les inèrcies dels aparells sindicals i de les organitzacions polítiques, immerses en les seues respectives crisis de credibilitat, no han actuat amb la contundència necessària quan han pogut i s’han vist absolutament superats pels esdeveniments.

Ara, a Espanya, vivim aquesta crisi de manera especialment virulenta, a la recerca de la identitat perduda, intentant recuperar el temps malbaratat en discussions estèrils sobre el ‘sexe dels àngels’. Al PSOE ho hem viscut de manera descarnada: el colp de mà d’octubre passat va ser el final d’una etapa d’il·lusió i d’esperança en la recuperació del govern progressista i l’inici del capítol més negre de la nostra història recent.

Tanmateix, de manera paral·lela, hi ha fenòmens en l’esquerra que mereixen una atenció especial pel que suposen de revulsiu a la manera d’actuar i de fer dels aparells, sempre temptats a actuar de manera autoritària i, sovint, antidemocràtica. Parle del moviment de les plataformes. Primer, per a exigir les primàries i el congrés al PSOE; després, per a donar suport explícit a la candidatura de Pedro Sánchez. Aquestes plataformes sorgeixen de manera espontània del descontent amb la ‘destitució’ de Sánchez i amb l’actuació de la gestora i amb l’esperança de poder restituir la ‘normalitat’ en un partit democràtic. Aquestes reaccions són esperançadores perquè evidencien que sí que hi ha una consciència col·lectiva que reivindica una altra manera de fer i de treballar en política des de l’esquerra i que la il·lusió que representa Pedro Sánchez és real i pot plasmar-se en un projecte real. Que el ‘nou PSOE’ existeix i és possible perquè necessitem que siga possible.

Aquesta és la resposta necessària, la que connecta amb les persones, la que és capaç de reinventar-se des de la necessitat de creure en el futur i en la força de la militància, de saber que els temps han canviat i que hem de prendre la paraula i dir ben alt i ben fort el que sentim i el que volem. I Pedro, vullguen o no, representa la dignitat i la resistència front a l’autoritarisme i la injustícia. I Pedro representa l’esperança.

Fa uns dies Pedro va venir a les nostres terres. Va participar en el que vam anomenar ‘la festa de Castelló’, perquè feia molts anys que no vivíem una trobada amb tanta il·lusió, amb tanta força i amb tantes  esperances. Tothom estava content. Totes i tots estàvem convençudes i convençuts que estàvem vivint moments històrics, perquè estàvem construint un projecte nou, esperançador, participatiu, diferent, trencador, democràtic...

Ara comença un altre capítol, el de les primàries al PSOE. Les plataformes de suport a Pedro Sánchez seguiran ampliant el seu radi d’acció. És en repte que afrontem amb il·lusió per construir el ‘nou PSOE’ que totes i tots necessitem. 

Diari Millars, 15 de febrer de 2017