CRISI

No descobrisc res a ningú si dic que el PSOE està vivint una profunda crisi. I quan es produeix un fenomen d’aquesta envergadura no és per una única causa, ni es tracta d’un problema conjuntural, obeeix a raons molt més complexes, agreujades, això sí, pel “colp de mà” d’alguns barons contra Pedro Sánchez.

Som molts els què lamentem el què està passant al PSOE perquè estem convençuts que es tracta d’un moviment involucionista que intenta no perdre el control de l’organització i que pretén que res no canvie al seu si. Perquè amb Pedro Sánchez s’havia iniciat un procés de renovació que es trobava amb l’obstacle de les inèrcies orgàniques i amb l’oposició dels esmentats ‘barons’ territorials que, com hem vist, han actuat com sempre ho havien fet als seus territoris: com autèntics cacics.

Som molts els que pensem que aquest partit no reprendrà l’impuls necessari si no escomet les reformes que el tornen a vincular amb la militància i, sobretot, a la ciutadania. I això no pot passar si hi continuen al capdavant aquests elements reaccionaris.  Cal una forta trontollada per dibuixar una realitat ben diferent i que tinga com a eixos fonamentals la transparència, la participació, la discussió i la llibertat d’expressió i d’acció. És a dir, la democràcia radical...

Sembla impossible, això? És molt i molt difícil. Però el que hi ha ara en joc és el futur d’un partit centenari que ha estat el protagonista de les grans conquestes socials i econòmiques que s’han produït a Espanya en els darrers quaranta anys. Ara hi ha un repte al davant: aconseguir que qui ha propiciat el colp de mà i l’assumpció del poder per part d’una gestora il·legal siga derrotat en els propers congressos i aquest partit puga reinventar-se amb una direcció legítima, renovada i amb el suport majoritari de la militància.

El PSOE està vivint avui una autèntica revolució. Les plataformes democràtiques que han sorgit arreu dels territoris tenen una força impressionant: la força de la convicció democràtica, la força de la raó, la força de la necessitat de donar resposta a una ciutadania perplexa... La força del suport de milers i milers de militants indignades i indignats per una manera de fer ignominiosa. Però de les crisis i de les revolucions sorgeixen els autèntics canvis: els canvis radicals capaços de produir efectes que transcendeixen el present i es projecten cap al futur. I això és el que pot passar els propers mesos.

La gestora pretén que la militància ens oblidem del que ha passat. Pensen que el temps ho cura tot. I no saben que pertanyem a una organització d’esquerres que fonamenta la seua raó de ser en la seua història i en els seus valors. I això se’n diu MEMÒRIA. No oblidem amb facilitat perquè ens estimem el nostre patrimoni: un patrimoni col·lectiu que té un valor incalculable, fonamentat en l’idealisme de tantes companyes i de tants companys que ho donaren tot per guanyar la llibertat. Per això no ens podem oblidar del que han fet aquests individus, del que està fent la gestora i del que pretenen fer. Però cada dia que passa, en comptes de calmar-nos, creix imparable aquest moviment de les plataformes democràtiques perquè no ens cal cap referent per posar-nos en marxa: no ens cal més que recordar el què som i imaginar el què volem ser.

Això es diu idealisme. Sí. No volem posar pedaços a un partit que ha perdut el nord, que ha destituït de mala manera al seu legítim secretari general i que ha enganyat al seu electorat recolzant a un partit de la dreta corrupta. Necessitem reprendre de cap nou la direcció certa, autònoma i de canvi social que representem.

Hem de fer la revolució al PSOE. I podem fer-la.

Publicat al Diari Millars el 16-12-2016

REFUNDACIÓ

Alguns “vells” militants socialistes portem ja alguns anys donant la cara per la nostra organització, en temps difícils i en altres que no ho han sigut tant... Fàcils, malauradament, jo no els he viscuts...

Però ara estem donant la cara per decisions que no compartim i de les quals no hem participat en absolut. Escrivia l’altre dia una frase que descriu aquest estat de perplexitat: “no em reconec en les decisions que ha pres i que pren la gestora del PSOE, perquè a mi no em representa gaire”. I em reafirme cada dia. Aquest partit ha estat “segrestat” per determinades persones que no responen als interessos del conjunt de la militància, que se sent, com jo, profundament decebuda i trepitjada. I no només la militància: també els milions de ciutadanes i de ciutadans que han vist com el seu vot era utilitzat per mantenir en el poder a un govern que ha consentit la corrupció, ha protagonitzat les retallades més miserables i ha significat una regressió clara i flagrant dels drets i de les llibertats.

L’esquerra ha representat sempre l’ètica del diàleg i de la justícia front al predomini de la força o el maquiavel·lisme, aliens als nostres usos. Però ara... Tot el procés de destitució del secretari general ha estat un exemple de “colp de mà” amb premeditació i “alevosía”. I la nova entitat que naix d’aquesta desfeta, l’autoanomenada “gestora”, lluny d’afavorir la tornada a la legalitat mitjançant els processos previstos, com són la convocatòria de primàries i del congrés, es dedica a marejar la perdiu per retardar al màxim el traspàs de poders. Impensable!

Però aquest partit centenari està conformat per una militància madura, forjada en el treball i en el compromís, que no deixarà que es consume aquesta barbaritat. És per això que han crescut per tot arreu moviments i plataformes per aconseguir que el PSOE torne a ser una veritable alternativa democràtica, capaç d’encapçalar una resposta progressista als governs de la dreta que tant de dolor han causat a la ciutadania espanyola. Això era el que pretenia el nostre secretari general Pedro Sánchez. I nosaltres seguirem endavant amb aquest somni.

Perquè hem de recuperar el nostre PSOE, el de la militància, i hem de demostrar al conjunt de la ciutadania que tanquem definitivament aquest negre parèntesi i que som les i els militants de base qui reprenem amb força el control del partit i ens comprometem amb rigor i serietat amb les fórmules que faran possible un futur d’esperança per a aquest país que tant estimem. És per això que posarem en marxa les mesures necessàries per garantir que el què ha passat no pot tornar a ocórrer. Mai més. Som una organització democràtica al si d’un país democràtic. I hem de ser exemple i bandera de pràctica democràtica. Mai més.

El nostre full de ruta, el de les plataformes de militants de base passa per recuperar una direcció democràtica de manera immediata, mitjançant els processos contemplats en els nostres estatuts: les Primàries per a l’elecció directa d’un secretari general i  el congrés extraordinari per tal d’elegir una nova Comissió Executiva Federal i un nou Comité Federal. Passa també per iniciar un debat democràtic sobre la política d’aliances del partit, en les agrupacions i les federacions, i obert al conjunt de la ciutadania. Aquest debat podria derivar, si és el cas, en una moció de censura que pose final al govern de la dreta i possibilitar, així, un govern de progrés alternatiu.

Finalment, aquest procés no pot acabar sense obrir, indefectiblement, un procés d’exigència de responsabilitats a qui ha propiciat aquesta desfeta de conseqüències desastroses. Mai més.

Publicat a Diari Millars el 16-11-2016

QUALITAT DEMOCRÀTICA

La desafecció de la ciutadania cap a la política és un fet incontestable, encara que la profunditat d’aquest fenomen estiga en funció del moment concret que visquem, de la proximitat de confrontacions electorals o de la transcendència d’aquestes. Però és evident que cada dia que passa hi ha una major distància entre la representació política i els interessos reals de la gent. I això té molt a veure amb el títol d’aquesta reflexió: amb la qualitat democràtica de les organitzacions polítiques i de les relacions que s’hi estableixen entre les seues direccions, els seus membres i les ciutadanes i ciutadans a qui representen.

La participació en el dia a dia de les organitzacions polítiques és una condició fonamental per garantir un nivell òptim de responsabilització en les decisions que puguen assolir els seus òrgans directius. Les i els participants han d’actuar de mitjans de connexió amb les persones representades i s’han de crear vies dinàmiques de consulta, participació i decisió que impliquen acció i corresponsabilització. Aquesta és la via.

Els membres de les organitzacions polítiques, en general, parlem de votants i no de ciutadans. És per això que l’únic “contracte” que intentem “negociar” és el programa electoral. I aquest compromís el renovem cada quatre anys. Les campanyes electorals desdibuixen enormement la negociació perquè es produeixen en moments de confrontació i de tensió que impedeixen una anàlisi assossegada i tranquil·la de les propostes. Ningú no llegeix els programes electorals. Les raons de votar o no  una determinada opció política sovint no té a veure, malauradament, amb les seues propostes programàtiques.

L’alternativa és la participació, la consulta permanent, la interacció continua per tal de decidir en cadascun dels processos: els programes, les accions, les estratègies i les persones que han d’estar al capdavant per defensar-les en les institucions.

Al PSOE, al meu partit polític, hem viscut aquests dies les conseqüències d’una crisi que fa temps que existia i que ara ha emergit de manera evident. Un partit centenari que havia fet esforços clars per generar espais de discussió, mecanismes democràtics per elegir els representants orgànics... Però arrossegava encara inèrcies que han conduït a aquesta desfeta actual: la destitució “de facto” per mecanismes poc democràtics d’un secretari general elegit democràticament per la militància en un procés de primàries. Actituds com aquestes aprofundeixen en la desafecció de la militància i de la ciutadania.

Ara cal rectificar. I exigir responsabilitats. Demostrar a tothom que el Partit Socialista són les seues  i els seus militants i que hi ha capacitat de resposta a aquesta enorme errada. Reprendre la paraula amb decisió i energia renovada. I el resultat serà gratificant perquè significarà que apostem per una militància activa i participativa, que creiem de veres en una ciutadania activa i participativa i que els hi oferim un nou contracte: la demostració clara de que som capaços de corregir les nostres errades i d’obrir nous camins de participació democràtica i de transitar-los de manera efectiva. 

Publicat a Diari Millars el 15 d'octubre de 2016

MIREM A EUROPA

On mirem, arreu d’Europa, hi ha el problema. Però sembla que no el volem veure, que preferim mirar cap a un altre costat com si la ‘cosa’ no anés amb nosaltres...

Parle de l’auge de l’extrema dreta, de les organitzacions neofeixistes o neonazis que estan sorgint arreu del continent i que no reben la resposta contundent que en caldria. I mira que a aquesta vella Europa n’hem viscut d’experiències alliçonadores que haurien de recordar-nos de què va aquest discurs de l’odi al diferent, a l’estranger, al que no pensa com la majoria... I, sobretot, com pot acabar tota aquesta irracionalitat! Ho visquérem als anys 30 i 40 al cor del continent i ho hem viscut al sud, a Iugoslàvia molt més recentment. I ho vivim ara amb gestos i actituds que ens tornen a recordar que l’odi i la intolerància estan molt endins de nosaltres mateixos

.

Aquest mes d’agost he estat de vacances a Varsòvia i a Cracòvia. Per cert, dues ciutats meravelloses que m’han sorprès per la seua ordenació, la seua confortabilitat, l’abundància i qualitat de les seues zones verdes i la seua oferta cultural... Però, sobretot, perquè guarden la memòria de l’opressió, de la dominació i de l’extermini dut a terme pels nazis contra totes les minories polítiques, culturals i ètniques; contra totes les opcions que no foren les representades pel poder. Museus, exposicions temporals i permanents, recorreguts urbans, monuments... I els elements més impressionants i definitoris d’aquella terrible realitat viscuda a Europa: els camps d’extermini, avui convertits en veritables museus de la memòria.

Jo vaig estar fa molts anys, al 1991, a Mathausen i em vaig quedar molt impressionat. Ara he visitat Auschwitz i encara em pregunte com és possible mantenir la fe en l’ésser humà després d’un recorregut d’aquestes característiques... La jove espanyola que ens va fer de guia pel camp va finalitzar amb aquestes paraules: “I qui oblida la història està condemnat a repetir-la”.

Ara, quan mirem el que passa arreu d’Europa, quan analitzem alguns dels discursos que van fent-se més forts cada dia, sembla que hagem perdut la memòria. A Àustria, la FPO, es fa forta amb un discurs basat, exclusivament en els trets identitaris, les tradicions i els greuges comparatius... A Holanda, el PVV de Geert Wilders, explota un discurs islamòfob i presenta la immigració magribina com el gran problema d’Europa. A Bèlgica i a França, el atemptats han agreujat la crisi dels “vells” partits tradicionals i enlairat les forces patriòtiques fins a nivells mai vistos.

Amb un llenguatge senzill, un missatge intel·ligible i clar, que arriba preferentment a l’estómac més que al cap, explota els instints més primaris de l’ésser humà, el pitjor que tenim les persones. Com dic, si no posem en el primer plànol les conseqüències d’aquesta terrible actitud, si no recordem del que podem ser capaços amb la nostra irracionalitat... Quin món estem construint?

És fonamental que posem a l’altre costat de la balança tot el que som capaços de fer en positiu: l’Europa solidària, la dels avanços socials, la de a intel·ligència i la cultura... La de la integració, la de la multiculturalitat, l’Europa plurilingüe, la que és capaç d’alçar-se des de les cendres i edificar un nou futur de prosperitat... I de dignitat...

I explicar tot això amb un llenguatge clar i senzill, però suficientment complex com per arreplegar els valors de la modernitat i la memòria del que ha passar en aquest sòl ple de sang i de cendra...

I decisió. Decisió per combatre amb totes les eines de la raó, de la paraula i de la política a la dreta antidemocràtica que intenta eradicar els valors que fonamenten l’esperit europeu i que possibiliten el nostre futur com a comunitat de pobles lliures. El combat no és ni serà una tasca fàcil, però ha de ser un treball ferm i valent entre totes les forces democràtiques que compartim els valors de la llibertat i de la solidaritat.

No oblidem la història!!                                                             

  

 Publicat a Diari Millars el 15 de setembre de 2016

BARBÀRIE

No era aquest l’article que anava a escriure avui. Mai havia pensat que l’escriuria. Havia preparat un sobre les negociacions i les opcions de formar govern... I ara, cal parlar de terrorisme a Europa: aquesta matinada s’ha produït la massacre a Nice i en portem ja vuitanta-quatre persones mortes i tot apunta que el nombre pot augmentar sensiblement. La nostra solidaritat amb Nice...

La irracionalitat s’ha volgut imposar de nou de l’única manera que ho sap fer: per la força, mitjançant la violència i la visceralitat de les seues accions brutals, que esdevenen actes de propaganda pornogràfica per a les seues mentalitats pertorbades.

La resposta europea ha de ser “més europa” i “més Unió Europea”, però amb una idea clara i decidida, amb un missatge potent i creïble. Cal refundar Europa des de les basses programàtiques dels principis de la modernitat i del model europeu de l’Estat del Benestar i buscar els millors mitjans per assolir-los. Cal un nou pacte ciutadà per Europa amb el qual ens impliquem el conjunt de ciutadanes i de ciutadans europeus. Cal una gran iniciativa per Europa.

I, amb aquest horitzó, la resposta ha de ser immediata: un crit esgarrador i solidari en favor de les ciutadanes i els ciutadans de França i en contra de la irracionalitat. Una crida per la unió de la ciutadania en favor del que representa l’Europa dels valors i en contra de la intolerància, dels fonamentalismes de tot tipus, capaços de cometre actes com aquest, de portar-nos a la barbàrie més absurda i violenta.

Açò no cap a l’Europa que volem els i les demòcrates, les i els que som capaços d’arribar a acords, a posar al damunt de la taula solucions als problemes d’una Europa diversa i complexa, però que creiem possible compartir entre totes i entre tots. Perquè en la diversitat està la major riquesa i en la complexitat el major repte per guanyar el futur.

Ara és l’hora de la solidaritat, de plorar al costat de les víctimes i de les famílies, però també de reflexionar. Cada crisi ens obliga a repensar el futur i a orientar-nos. Cal que des de l’esquerra, des de la socialdemocràcia, impulsem un nou pacte per una nova Europa que ens provoque  sentiments d’adhesió i de solidaritat i que no ens impulse a fugir, com als britànics. Nosaltres estarem ací, a Europa, aportant solucions als grans problemes, com ara aquest del terrorisme fonamentalista, que hem sofert de manera directa i terrible en les nostres carns, i no defugirem cap compromís i cap tasca a fer. Però necessitem major implicació de totes i de tots, major nivell d’integració... Més Europa. I les ciutadanes i els ciutadans també necessiten saber-se part d’aquest compromís. 

Publicat al Diari Millars el 18 de juliol de 2016 

FINAL DE VIATGE

Quasi quatre mesos han passat ja des d’aquella nit del 20 de desembre que anunciava un període complicat de diàleg i de negociació per tal de conformar un nou govern per a Espanya. No hem estat capaços. No hem estat a l’altura de les circumstàncies.  Han primat més els prejudicis i els interessos partidistes i personals que les necessitats urgents de la ciutadania i del conjunt del país. I el que dic és ben greu.

Ara, les responsabilitats no han de repartir-se entre tothom per igual. Hi ha actors que les tenen en major i en menor grau, en funció que hagen treballat amb major  o amb menor èmfasi en la consecució d’un acord per a una legislatura viable i efectiva.

I ací comença aquesta metodologia ‘argumentativa’ mitjançant dues propostes. Per una banda, uns elements purament descriptius de la realitat, que posaran de manifest les actituds d’alguns líders d’algunes formacions polítiques en relació al seu treball en favor o en contra del diàleg i de la negociació. D’altra, exposarem algunes idees que creiem reforcen la nostra posició en favor de la tesi defensada sempre en favor de la necessitat de buscar els espais comuns, de la transversalitat, afavorida especialment, en aquest moment històric, pel relleu generacional que viu la nostra classe política.

Tot augurava un bon final, malgrat les enormes dificultats. Els joves xafaven fort. Les seues mirades buscaven complicitats i serien capaces de trobar-les. Trobarien de seguida el moment de veure’s, de trobar-se i de parlar sense els formalismes habituals.

Però van passar els dies i no es movia res de res, aparentment... I Rajoy deia que no al Rei. Primera actitud absolutament negativa, que parla de la disponibilitat nul·la de buscar afectes, o de la impossibilitat absoluta d’aconseguir-los. El Rei encomanà a Sánchez la investidura. S’obren noves possibilitats, que immediatament es veuen frustrades pel ‘sainet’ increïble que representa Iglesias en seu parlamentària, carregant-se qualsevol possibilitat de negociació seriosa en el futur, de no produir-se una rectificació profunda dels procediments i de les formes. Allà anuncien noms i cognoms de ministres, vicepresidents... I les corresponents línies roges: referèndum i veto a la negociació amb Ciudadanos.

Tanmateix, hi ha una sèrie de forces polítiques que treballen en paral·lel sobre continguts i propostes programàtiques amb metodologies acordades i que avancen de manera òptima sense entrebancs: Compromís, Esquerra Unida i Ciudadanos. Particularment aquest darrer partit conforma una mesa de treball específica amb el PSOE, que molt aviat es valora com a molt productiva.

Sánchez ha treballat des del primer dia per incorporar a tothom a les converses i a la negociació de cara a la investidura, a excepció del PP, a qui ha obert sempre la negociació política posterior a la formació de govern. La línia bàsica d’aquest diàleg ha estat la transversalitat, sense cap mena de prejudici. L’única línia roja ha estat haver format part del govern de les retallades durant aquests quatre anys. Les possibilitats s’han demostrat autèntiques i reals: un document de dues-centes propostes concretes per tal de posar-les en marxa a partir de la primera setmana de la constitució del govern del canvi i durant els quatre anys de la legislatura, per posar fi a les polítiques de patiment, de desigualtat i de retrocés dels drets socials que hem patit durant els quatre anys de govern de la dreta.

 Iglesias no ha trobat el moment per seure’s. Quan l’ha trobat, de seguida ha hagut una excusa per alçar-se i arrossegar amb ell els seus socis potencials, menys intransigents amb la transversalitat: Esquerra Unida i Compromís.

Ciudadanos no ha mostrat tampoc la seua cara més generosa: molt intransigent amb Podemos i pot ser massa disposat a arribar a acords amb el PP. Valorem açò de manera negativa. Però sí que posem  en valor l’esforç en consensuar un document important com el de les dues-centes mesures, que és ben fàcil de signar per qualsevol persona progressista d’aquest país... ja. Un document, per avançar.

Una llàstima que hagem arribat al final d’un camí que s’albirava il·lusionant i que ara pot semblar que retornem de nou a l’esglaó més potent de la senda de les dificultats. Però estic segur que el superarem i que les vencerem. Segur que sí. Cal seguir tenint fe en els nostres joves dirigents. Ha arribat l’hora del canvi generacional. Ells són el futur. Sánchez ha mostrat el camí. Els altres estaran a l’altura, segur.

Publicat al diari Levante el 16-4-2016

L’EUROPA QUE NO M’AGRADA

Fa uns mesos, escrivia al meu bloc un article intitulat “l’Europa que ens enorgulleix”, per parlar d’aquell continent que acordava acollir de manera immediata a milers i milers de refugiats, esmenant les errades que havien fet possibles les desgràcies que tothom havíem pogut veure mitjançant imatges que ens havien avergonyit a totes i a tots i que confluïen en una que havia esdevingut una mena de símbol: la del xiquet Ailan mort a la vora de la mar, a una platja que havia de ser la de l’esperança i que s’havia convertit en la seua tomba. Un acord que, com molts dels que es prenen al si d’aquesta Europa de paper de seda, queden en un tres i no res.

Un tres i no res que, malauradament ha significat un retrocés sense precedents en el model europeu que tant va costar construir. Aquesta Europa que hem deixat en mans d’una dreta sense escrúpols i sense cor que pren decisions que ens deixen sense respiració i jo diria que sense ànima: no la reconeixem. I, evidentment, això no ho podem consentir.

Amb els acords que sembla que es volen signar a aquesta Europa que no podem reconèixer s’encenen absolutament totes les alarmes possibles: què esperem per reaccionar? Volem deixar que la dreta més reaccionària es faça amb Europa? O encara som capaços de vertebrar una alternativa? 

Perquè Europa ha de ser una altra realitat. L’Europa de la Modernitat hem de reivindicar-la com a l’única Europa possible i viable. L’altra, ja l’hem vista i ja la coneixem i l’hem patida: la de la irracionalitat, la de l’odi, la de l’enfrontament, la de l’egoisme, la de la ruptura, la del patrioterisme... Aquesta és la que ens porta a l’autodestrucció.

L’Europa de la Modernitat és la dels valors del diàleg constructiu, de la solidaritat entre els pobles, de la cooperació, de la llibertat, de la fraternitat... De la resolució dels conflictes mitjançant la raó i no de la força i sempre propiciant el marc de la legalitat internacional. Aquesta ha de ser l’Europa que defensem i l’Europa que necessitem.

Mentre, més de cent mil refugiats de diverses nacionalitats, sirians en la seua majoria, estan en situació molt precària recorrent els Balcans, jugant-se la vida en travessar en pateres la Mediterrània, patint  la fam i el fred en vies de ferrocarril a terra de no ningú... Explotats per màfies, apallissats per policies, ferits per concertines... Ajudats per voluntaris, socorreguts per organitzacions internacionals... Quina vergonya em fa aquesta Europa...

Necessitem, de manera absolutament urgent, una altra Europa. No podem tolerar que açò es torne a repetir. Si permetem aquest acord estarem propiciant una ferida mortal al model europeu. L’Estat del Benestar no pot existir sense la idea de la solidaritat, de la justícia social, de la llibertat... On queden aquests valors en l’acord que es pretén signar pel que fa als refugiats?

Hem de repensar Europa. No pot ser que l’Europa dels valors s’haja enfonsat en uns pocs anys i haja emergit una nova Europa de l’odi i de l’exclusió.  Cal reaccionar i renovar l’oferta del nostre model europeu per tal de fer-lo atractiu a les noves generacions. No es possible que el missatge de la solidaritat i de la llibertat no siga més potent i atractiu que el de l’egoisme, el de l’odi i el de la xenofòbia!

No pot ser que el missatge del pessimisme i el de la negació siga més potent que el de l’optimisme i el de la creativitat, que el de l’afecte i el de l’estima... Què estem fent malament des de l’esquerra europea? Què estem fent malament des de la intel·ligència europea? Perquè estic segur que el missatge de la Modernitat, basat en la llibertat, la igualtat i la solidaritat, té un contingut intel·ligent perquè afronta el futur amb dignitat, perquè sense dignitat no hi ha cap futur possible.

Publicat al diari Levante el 12/3/2016